bondia.cat

Crec en una nova manera de fer periodisme, en la gratuïtat de la informació, la objectivitat, la transparència i la proximitat, per això m’encanta col·laborar una vegada al mes amb el bondia.cat.

Aquest és l’últim article que he escrit i cada mes en trobaràs un de nou:

Més Crowdfunding!

El “crowdfunding” o el finançament col·lectiu o multitudinari (com diu la seva traducció literal de l’anglès) és una nova manera de compartir projectes i de buscar finançament. Es tracta d’una cooperació col·lectiva duta a terme per persones que realitzen una xarxa per aconseguir recursos i que acostumen a utilitzar Internet per unir-se i difondre’n la idea.

Fins ara, un emprenedor que tenia una idea tenia dos camins, provar de finançar-la amb recursos propis (gairebé inexistents en uns moments com els actuals) o bé demanar finançament a una entitat bancària o de crèdit per tal que li facilitessin diners per iniciar el negoci.

Tot i les bones intencions de l’administració en els darrers temps, posant a disposició d’aquests emprenedors un espai per iniciar l’activitat (com els vivers d’empresa), assessorament gratuït i, fins i tot, línies de crèdit especifiques a un interès baixíssim o inclús micro-subvencions per a joves emprenedors; el cert és que el sistema no acabava de funcionar del tot bé.

La por interior a iniciar res, la pressió externa en no embolicar-se en projectes una mica aventurats, el límit temporal i de recursos, les diferències abismals entre la protecció del viver o el desemparament quan et trobes davant del mercat lliure, i especialment la necessitat de liquiditat per tirar-los endavant i l’avaluació ciutadana immediata per saber si enganxa o no el projecte ràpidament, ha fet que poc a poc hagi entrat en crisi aquest sentiment tan nostrat d’innovar, de crear, d’idear i d’emprendre que portem en l’adn la societat catalana.

Si fem un repàs a la nostra història veurem però, que molts dels grans projectes de país i molts dels talents reconeguts mundialment no han començat els seus inicis ni disposant de recursos propis ni havent d’endeutar-se de per vida sense saber ben bé que en sortirà de l’embrió d’una gran idea. El mecenatge ha estat, en gran part, la visionària i la impulsora del món dels creadors a Catalunya.

Tanmateix, hem de superar el concepte de mecenatge tradicional i el concepte de finançament a crèdit i cal que manllevem decididament aquest neologisme cada dia més estès que és el crowfunding.

Tens una idea? Comparteix-la! I digues-nos que necessites, quin material, quines eines, quin pressupost, quina publicitat… i quins passos seguiràs per dur-lo a terme. Hi ha moltes persones anhelants d’idees noves que podran ajudar-te, ja sigui deixant-he diners, fent petites donacions o dedicant unes hores de manera altruista del seu temps per compartir-les amb tu. D’això és tracta el crowdfunding, d’aquesta nova filosofia que entén que tot allò que comparteixes serà millor i en la què fa partícip al futur accionista, client o usuari des dels inicis de la formació de l’empresa, no només passant comptes un cop a l’any, sinó implicant-lo en tot el procés.

És evident que hi ha perills, com en tots els nous processos, els propis d’internet i en aquest cas el principal és el de plagi, perquè abans que vegi la llum el projecte n’has d’explicar amb total transparència allò que vols fer i com ho faràs i per tant la vulnerabilitat a la còpia és elevada. Però el plagi i la falsedat a internet són massa fàcils de detectar i, un cop detectats, són doblement criminalitzats.

Avui en dia ja existeixen nombroses iniciatives basades en el sistema crowdfunding: empresarials, culturals, associatives o reivindicatives que han arribat a dur a terme projectes molt interessants amb petites aportacions individuals. Us deixo uns quants suggeriments de la coordinadora d’ong’s de Lleida, per si voleu fer-ne el xafarder: verkami, lanzanos, goteo, Microdonaciones, El meu gra de sorra, Teaming, MiAportación.

Algun lector intrèpid que vulgui crear una plataforma amb marca lleidatana? Que promocioni, reculli i redimensioni el crowdfunding i nous productes i serveis de casa nostra? Servidora s’ofereix a començar a redactar la idea!

A propòsit del debat dels sous dels electes municipals

Des del 22M a avui, cada dia un titular o altre anunciant o bé retallades dràstiques de sous exorbitants d’antics alcaldes o bé pujades escandaloses de nous representants en temps de crisi. I és que no hi ha un criteri clar sobre el tema. Sembla que això sigui un campi qui pugui i que cadascú, en la seva pròpia parcel·leta de poder digui la seva. El debat, arriba a ésser tant cantonalista, localista i pèssim, que depèn del nombre d’habitants, del color del qui governa, del sou del predecessor i dels currículum propi, que tots opinem i re-opinem del que haurien o no haurien de cobrar, aquell o aquest que ens pot semblar més o menys simpàtic. Perquè, al cap i a la fi, parlem de percepcions. Percepcions i clixés que arrosseguem d’antic, i és que sembla que quedi malament que els alcaldes d’esquerres s’apugin el sou, i en canvi si ho fa un de dretes, com porta escrit a la cara l’origen d’empresari de “pasta” sembla que aleshores estigui completament justificada la pujada. Sobre el debat, opino: 1.    És necessari que els polítics cobrin, tots. És necessari per garantir que no només les classes benestants puguin dedicar-se a la política. És una lluita històrica i cal ser clars i contundents als que ara ho qüestionen. 2.    Cal establir un catàleg públic, transparent, consultable, equiparable i d’equivalències de sous públics. Doncs si bé és cert que cal que cobrin, allò que surt de la butxaca de tots, ha de ser raonable i sobretot transparent. I igual que sabem el que cobra un conseller, un secretari general, o el president del govern, no pot un alcalde (amb tot el meu respecte i admiració) d’un municipi de 70.000 habitants, cobrar més que tots ells, vingui d’on vingui i sigui qui sigui. És una qüestió de compromís ètic i social. 3.    No em serveix la cantarella de “tal persona perd diners en política”, tots els polítics que conec en perden de diners! (tots! diners i hores de són, i d’oci i de conciliació amb la família… i tantes altres qüestions… però guanyen en plenitud personal, en allò tan intangible com és  la possibilitat de participar col·lectivament en l’esdevenir del teu municipi, del teu país, del teu estat i en part d’Europa i del món… i això és política amics i amigues), no és qüestió que la política sigui gratuïta i elitista, però no pot ser un lloc per guanyar-hi res, ni enriquir-se’n ni un cèntim, ha de ser tan sols una dedicació temporal per la qual una persona de classe mitjana podria viure sobradament amb la remuneració assignada, sense luxes i sense preocupacions, busquem un terme mig i fem-lo públic. I sabent-ne les condicions, doncs, qui no estigui disposat a aquesta festa que no s’hi embruti les mans. 4.    Que n’hem de parlar i decidir-ho conjuntament. No podem deixar en el localisme, un tema com aquest que promou desafecció política i que ens allunya del nostre discurs i ideari. L’exemplaritat i la coherència amb allò que fem i què diem, ha d’arribar també en allò que cobrem, ja sigui a Mollerussa, Amposta, Vic o Sant Feliu de Guíxols. Es un tema de compromís ètic que cal tenir-ne una posició ferma i clara.

Les meves 15 “M”

Una de prèvia.
Llegeix el manifest atentament. Segueix el hashtag. Escolta el que diuen algunsexperts en el tema. Mira atentament el què passa al teu costat. Parla-hi de tu a tu. Reflexiona uns quants dies. No prejutgis ni vulguis creure que això és una qüestió tan sols de números. No et posis límits al debat i a la conversa.

I ara, després de tots aquests imperatius, et convido a compartir les meves 15 “M”  a tall de micro reflexions en veu alta d’un soliloqui íntim i personal.

Mirem-nos al mirall: hi ha molts motius per indignar-se, però aquí no estem buscant un sol cap de turc de la crisi. Hi ha indignació per donar i per vendre, amb la banca, amb la política, amb els mitjans de comunicació… Tots tenim la nostra part de culpa, i no acceptar-la és el primer símptoma que alguna cosa no va bé.

Millorem en modèstia: acceptar que hi ha una gran part del problema que depèn de nosaltres, vol dir fer un gran exercici de modèstia i d’humilitat. Cal baixar de les altes esferes a escoltar. I mirant als ulls. Des del mateix nivell. Assegut a la plaça enmig d’una assemblea, estar disposats a entomar la conversa. S’han acabat els privilegis i els privilegiats. S’ha acabat escoltar només allò que volem sentir i quan ho volem sentir.

Mendiquem perdó: i una vegada som baix a la plaça escoltant com un més, abans d’alliçonar el públic i proposar la millor solució del món per sortir de tanta indignació, cal que demanem perdó. Si acceptem que una part del problema som nosaltres, si acceptem que primer hem d’escoltar, quan comencem a parlar hem de practicar el savi exercici de transparència i proximitat, saber dir ens hem equivocat a temps, és el primer pas perquè puguin tornar a escoltar-nos.

Marginem les mentides: ara i aquí, ja estem en disposició de ser un interlocutor comú. De conversar, d’escoltar i de dir. I per fer-ho. Eliminem les paraules boniques, els eufemismes, els maquillatges lèxics. Volem sentir i saber la veritat, expliquem la veritat tal com raja, encara que aquesta pugui resultar-nos extremadament impactant.

Mullem-nos d’una vegada: hem de deixar de ballar, ara fent un pas a la dreta dos cap al centre i un cop de taló cap a l’esquerra. Hem de tenir clar quin és el nostre costat i de quina part sona la cançó; només tenint clar on som i que volem, decidint per qui ens mullem serem capaços de retornar la credibilitat perduda després de tanta dansa i tant desconcert.

Multipliquem els esforços: no estem sols. Fa dies que ens estan esperant. Esperant impacients aquest canvi de fer, de dir, de pensar i sobretot d’actuar. Un gest a temps, una acció concreta multiplicarà el seu efecte per deu. I ara més que mai, necessitem tornar a sumar esforços per poder superar l’onada conservadora que com un tsunami devastador ens aclapara.

Municipalitzem realment la democràcia: tornem sobiranament allò que és del poble: el poder de decidir. Decidir com volem dibuixar el nostre futur i determinar qui i com gestiona el nostre present immediat. I construïm de baix a dalt aquesta democràcia piramidal.

Murmurem sense complexes: aixequem la veu sense vergonya i sense por. Amb respecte, educació i tolerància. Però sobretot amb ambició. Aixequem la veu per dir allò que pensem i creiem; allò que només s’atreveixen a dir-te les persones que realment t’estimen.

Mancomunem les idees, federalitzem ideologies: és això companys és això! La diversitat de l’esquerra no està renyida a poder superar la homogeneïtat de la dreta. No busquem només allò que ens desuneix. No busquem en la resignació, la indignació i l’empipament col·lectiu el vot de càstig cap a nosaltres mateixos. Exigim un pacte entre tots aquells que diuen que lluiten pels drets dels treballadors, disposats a sumar, disposats a cedir i disposats a governar un país d’esquerres que massa vegades per la inoperància i els recels passats, els orgulls i els afanys personals permeten governs majoritaris als que vestien de gris fa un temps i ara ho fan de color blau.

Movem-nos pel canvi: per un canvi real. Necessitem evolucionar, acabar amb la Transició i canviar l’encorsetament legal amb el que vivim des del 78. S’han acabat els temps dels silencis, la democràcia ja és adulta i ara demana emancipar-se dels seus pares. Redactem una nova constitució que reculli els anhels dels ciutadans del segle XXI.

Motoritzem els petits moviments: la revolució ètica és a les nostres mans, i cada pas, cada acció i cada individu és una peça clau en el motor del futur. Actituds i aptituds disposades a motoritzar el món a través dels petits moviments.

Modifiquem l’esdevenir: i fem que la prioritat de la societat sigui la igualtat, la solidaritat, la cultura, la sostenibilitat, el benestar i la felicitat de les persones. Reciclem el passat i edifiquem un present subsumint el primer punt del manifest com a principi fonamental del nostre programa.

Militem per convicció: per una causa comuna. Per la humanització de la política i per la dignificació de la societat. Militem des d’aquestes noves plataformes ciutadanes que per joves i inexpertes desperten més passió i atractiu que l’arcaic sistema tradicional. Aprenem-ne.

Modernitzem el discurs: allò que diem, allò que pensem i com ho diem. Parlem sense filtres, pensem sense límits. Actualitzem les paraules a les noves àgores i als nous parlaments ciutadans.

Manifestem-nos permanentment: els de dalt, els de baix, els del mig, els de ponent, els de llevant, els de plana i els de muntanya, els de costa i els d’interior, grans i joves, homes i dones, els que actuen, i els que s’ho miren, els resignats i els indignats, els “retallats”… tots i totes. Colze a colze. Mans a les mans. Diguem la nostra; les noves places de la comunicació estan disposades a canviar el món. Fem-ho, ara i fem-ho sempre. La revolució ha trucat a la porta i hem de convidar-la a passar dins a casa.

(Aquest escrit en “nosaltres” és un plural majestàtic; un jo en singular, disposat a compartir-lo amb aquells que se’n vulguin sentir part)

La necessària reforma de l’administració pública

Des d’aquell article de l’assagista Mariano José de Larra que en clau d’humor explicava les peripècies de Monseieur Sans-délai davant una peresosa i ineficient administració espanyola, ha plogut molt. I ara, la relectura del text ens resulta una caricatura divertida i hiperbolesca d’allò què va ser l’administració pública de principis del dinou.

Tanmateix, ben entrat ja el segle XXI, si avui aquell parisenc de la historieta es passeges de nou per les nostres contrades estic segura que encara quedaria força sorprès amb el retrat i el funcionament de les administracions públiques de casa nostra (i permeteu-me que ara i aquí les englobi totes elles en el mateix sac, sense cap distinció competencial).

L’administració pública ha canviat radicalment. Però queda molt camí per recórrer.

El primer pas del canvi va ser evidentment la Transició espanyola amb el nou repartiment i transferència de competències, la creació ex novo de les administracions autonòmiques i les mancomunitats de serveis de caire comarcal o supralocal. Però el punt d’inflexió va venir en l’aprovació de lleis com la Llei 30/1992, que per primera vegada establia un canvi de concepte radical: redactant un catàleg de drets ciutadans reals davant els poders exorbitants de l’administració, introduint una garantia enfront a la inactivitat o les delacions indegudes (amb el sentit positiu del silenci administratiu), establint un rescabalament davant els ciutadans derivada d’una responsabilitat administrativa (amb culpa o sense!), etcètera. Aquesta llei ha anat adaptant-se en nombroses modificacions, ja sigui via lleis d’acompanyament, o d’altres com les reformes del 99 o del 2010 que van incorporar força canvis quan a les relacions electròniques i les notificacions telemàtiques.

Tot i així, tot i els canvis legals encara avui queden algunes herències, alguns tics i comportaments fets a l’antiga, adquirits i arrelats al llarg dels anys, traslladats de generació en generació, i fins i tot transferits d’una administració a l’altra. Això, lligat amb l’ambició de creure que queda molt camí per recórrer, fa que encara avui haguem de parlar de la necessària i urgent reforma de l’administració i les institucions públiques.

I cap a on hem d’anar? Nou punts per al debat:

1. Eficiència: cal establir indicadors de qualitat i d’excel·lència en tots els processos públics.
2. Proximitat: cal establir vincles personals entre els ciutadans i l’administració; els usuaris s’han de sentir tractats amb exquisidesa, cura i dedicació. Per això els recursos humans esdevenen l’eix vertebrador de l’administració.
3. Transparència: cal que tot allò que fem, TOT, pugui esdevenir públic. Cal que alliberem les dades de l’administració i les retornem sobiranament a qui n’és l’amo: tota la ciutadania.
4. Participació i deliberació: els nous temps i les noves relacions requereixen també noves maneres de liderar i de prendre decisions: cal escoltar, cal conversar i cal deliberar i establir uns criteris, en la mesura que sigui possible, sempre compartits.
5. Democràcia: Cal desjerarquitzar en bona part l’administració i fer-la més horitzontal. Cal democratitzar l’accés als alts càrrecs i càrrecs de lliure designació; establir criteris objectius lligats a la formació, la implicació i la proposta i implementació de projectes de millora constant de les institucions.
6. Igualtat: de tracte, què no vol dir homogeneïtat.
   La defensa de la igualtat administrativa, ha de passar indubtablement per ser capaç d’aplicar exactament la mateixa solució en l’aplicació de la norma en casos idèntics, però també ha ser el suficientment flexible per no donar la mateixa solució a casos no iguals; doncs el treball diari et fa veure que són pocs els casos exactament iguals i que els criteris per modular-los massa vegades, esdevenen perversos. Aplicar la norma amb contundència i intransigència, sense poder amollar-la a les situacions i casos diversos és l’atemptat més gran a la igualtat de tracte dels ciutadans.
7. Immediatesa: vivim en el temps de la instantaneïtat. Necessitem acotar els terminis de resposta de l’administració, doncs encara són excessivament amplis, i cal que aquests és compleixen; el retard de administració ha de ser penalitzat amb la mateixa exigència que el retard o les delacions dels usuaris. Hem de poder arribar a resoldre amb la meitat del temps del que necessitem ara, en un futur pròxim.
8. Ciutadania activa i coresponsabilitat. Necessitem una administració àgil i amb serveis universals de qualitat; per aconseguir-ho no és només qüestió d’avocar-hi recursos, sinó que el compromís ha de ser per totes dues bandes: administracions i ciutadans compromesos i corresponsables. Administracions més humanes i ciutadans més exigents sobre el comú.
9. Interacció. Relació i comunicació d’anada i tornada.

Cal que no només els ciutadans siguin actius i que les administracions estiguin compromeses. La interacció ens ha de servir per evitar la duplicitat d’esforços i evitar invasions competencials de tota índole, acostant tan com es pugui l’administració al territori.

En definitiva, hem d’anar cap a l’e-govern i l’e-Administració: canvis en l’organització, noves aptituds, simplificació de l’administració, qualitat, productivitat i accessibilitat a través de la incorporació de les tecnologies de la informació i la comunicació. Oficines i governs sense horaris, sense barreres i sense papers.

En defensa de l’Estat del Benestar

Acabada la segona guerra mundial, després del “warfare state” (l’estat de la guerra) va nàixer el concepte de “welfare state” o estat del benestar, que consistia en la implantació de serveis socials amb caràcter universal per garantir que les persones no quedessin desemparades en determinades circumstàncies. L’estat es comprometia a establir així una educació mínima, sanitat i subsidis per malaltia, incapacitat, atur i jubilació.

Han estat molts els passos, petits i constants, que s’han anat fent per aconseguir que aquells primers serveis assistencials, concebuts (inicialment) com uns dret a una caritat universal de base estatal, per aquell que no tenia cap recurs on acudir, hagin esdevingut veritables pilars de protecció social per a totes les persones.

L’educació és la inversió més gran que pot fer un país mirant en el seu futur, és el pilar de la igualtat d’oportunitats i de la llibertat de les persones. No parlo d’invertir en el fracàs o no fracàs escolar, sinó que vaig molt més enllà. Parlo de fracàs escolar i personal, i també, de fracàs i de fractura social. L’estat ha d’invertir en la garantia d’una bona educació integral, pública, gratuïta i laica al llarg de tota la vida, que combini l’aprenentatge dels ensenyaments reglats, amb els valors de la convivència, la superació personal, la responsabilitat cívica, l’esforç i la passió per la cultura. Amb el dret a l’educació no s’hi juga.

El dret a la vida i a la salut no pot esdevenir un privilegi d’uns pocs. I no pot estar sotmesa als comptes de resultats (mesurats tan sols en beneficis econòmics) d’una assegurança privada, doncs quan no sortís rendible a l’entitat, senzillament rescindirà els teus serveis o demanarà unes condicions econòmiques astronòmiques, accessible només a uns pocs. La sanitat ha de ser i és un dret universal, personalíssim que han de tenir totes les persones del món, pel sol fet de ser persones i pel sol fet que totes tenim dret a viure sans. Més enllà del color del qui governi i de la capacitat econòmica o la sensibilitat d’aquest, la salut de les persones no està en venda. No posem peatges impagables al dret a la vida.

La malaltia, l’atur, la maternitat, la incapacitat, la jubilació… són situacions que hom pot trobar-se al llarg de la seva vida, i quan hi arribi, ha de tenir els recursos suficients (no només econòmics, sinó assistencials, educatius, formatius i socials) per poder superar la situació. Hem de tenir el dret a un sistema de seguretat social sòlid i integral. No podem fer demagògia en l’ús i abús d’aquests drets, i no podem fer-ho des de l’administració i el govern. Ans al contrari hem de vetllar perquè aquests recursos siguin gestionats amb eficiència i sota el criteri de la responsabilitat col·lectiva. Però no en fem demagògia. No retallem ni destruïm en segons els esforços de tota una vida.

I l’últim pilar, el més nou, però gairebé el més necessari és el de la dependència. L’ajuda a les persones dependents, a elles per fer-les més autònomes i a les persones que en tenen la cura, per fer-les visibles i reconèixer-los la feina social que fan en benefici de tots. Estic segura que aquest pilar, que encara està en construcció i consolidació, serà el primer en quedar buit de contingut; potser no ho diran públicament perquè resultaria força impopular, però a la pràctica a través de la saviesa de la retòrica, apresa en grans escoles de negocis i publicitat, sabran fer-nos passar gat per llebre. Vacunem-nos contra la propaganda i la indiferència, que acabarà justificant la destrucció del “nou” dret social a la dependència.

Amb l’Educació no s’hi juga.
No posem peatges impagables al dret a la vida.
No retallem ni destruïm en segons els esforços de tota una vida.
Vacunem-nos contra la propaganda i la indiferència.

I ara, més que mai, fem córrer aquest manifest en defensa de l’Estat del Benestar, en defensa de l’educació, la sanitat, la seguretat social i la dependència. Tolerància zero a les retallades en aquests àmbits. Unes altres retallades són possibles: aquelles que passen la tisora als privilegis i beneficis astronòmics dels ingressos d’uns pocs.

Verda, vermella i violeta.

Parlem d’economia i parlem de mercat.
Parlem de mercat i parlem d’Estat.

I de la influència d’aquests 3 factors entre l’un i l’altre per buscar, com si el joc de les cadires es tractés, quin dels tres està nominat a desaparèixer.

L’Estat – ampliant el concepte aquí a tota administració que té alguna competència en la gestió de diners públics- ho ha fet malament, és cert. L’Estat engolit per la bonança econòmica, convençut que no acabaria mai la borratxera dels diners i del creixement, no va saber veure en el seu moment la necessitat de posar fre. I com si una empresa inversionista es tractés, fomentàvem el consum a extrems insospitats d’allò que teníem i del què ens pensàvem que continuaríem tenint. Més que pressupostos inflats, jo parlaria de pressupostos ingenus.

L’apologia al mercat, la que hem fet fins ara, però molt especialment la que estem ideant a partir d’ara, des d’aquesta “nova esquerra” moderna que està cansada de sentir la cantarella de sempre: d’allò dels valors socialdemòcrates i de l’estat del benestar; esgotada de sentir la paraula “redistribució” per obsoleta i per ineficient, diuen. I que concep el mercat  com a salvador de tots els “mals” produïts per l’Estat. Un mercat tan lliure que ha estat capaç de mercantilitzar la política d’esquerra.

I l’economia. L’economia s’erigeix com aquesta peça d’encaix entre un i altre: determina la política de l’estat i l’eficiència del mercat. I ara, és aquest acoblament el que necessitem millorar: sense justificar en res la mala gestió de l’Estat però mirant el joc que ha fet el mercat hem de dibuixar un nou model econòmic, una nova frontissa entre ambdós  factors, que ha d’esdevenir una economia dibuixada en 3 colors com a principis:

Verda

Després de la crisi dels mercats, la crisi dels estats, la crisi financera… la propera diuen que serà la crisi energètica; i diuen que serà molt més dura que les anteriors. Els recursos s’acaben, i continuem fent com si això tampoc no anés per nosaltres.  Dia a dia estem esgotant les capacitats naturals del planeta. I els estats com el nostre, que vivim en una dependència total de l’energia exterior estem al centre de la diana per ser un dels primers en veure’ns afectats per aquesta nova crisi.

Evitem-ho.

Reivindiquem clarament el foment de l’economia verda, aquella que aposta per un mercat amb llibertats però amb fronteres de creixement, on els límits són la cura per l’ecosistema i la cultura dels beneficis a llarg termini; aquells beneficis que no només es mesuren en increments monetaris astronòmics, sinó que més enllà dels guanys empresarials individuals, beneficien i contribueixen en allò col·lectiu del present, i del futur pacte intergeneracional sobre l’esdevenir del món.

Vermella

Dos són els colors que han marcat les tendències polítiques d’arreu: el blau i el vermell. El primer, en el seu simbolisme representa la calma, l’estabilitat i la fidelitat, i és l’utilitzat per gran part de partits polítics anomenats “conservadors”. I el vermell, a la contra, en la seva simbologia representa la passió, la força i l’acció i és utilitzat en el mapa polític pels partits comunistes, socialistes o socialdemòcrates.

Feta aquesta introducció de la cromàtica política, i tornant a l’economia, crec que cal reivindicar una economia vermella; que torni a l’origen del vermell. Al principi fonamental de l’economia progressista. Que exalti la justícia social – ara per sobre dels estats, una justícia social de clau mundial – que a través del pacte, sigui capaç d’intervenir (amb el bon sentit de la paraula) en els mercats lliures per evitar: privilegis, corrupteles, paradisos fiscals, evasions de diner i una proliferació de màfies arreu del món que unides per una mateixa causa acumulen més poder que tots els estats per separat. Un pacte en vermell sobre una política econòmica forta i comuna d’abast transatlàntic.

Violeta

Cal reivindicar des d’ara una feminització de l’economia mundial. Aquesta és la mesura més prioritària de les tres. Cal canviar la manera de fer i de pensar. L’economia violeta ha d’aprendre a cuidar els detalls – del primer a l’últim -, a gestionar les emocions, ha d’aprendre a comprendre i a compartir; a cedir en temps, en espais i en allò tan intangible com són les percepcions. Les percepcions i les sensacions que són capaces en un sol dia de desestabilitzar les cotitzacions de wall street. Aprendre a confiar i a transmetre confiança en els estats i en els mercats.

Una economia violeta que s’identifiqui en l’aptitud de conversar –s’han acabat els monòlegs!-, i que pugui teixir més aliances (i que aquestes siguin més fraternals). I que aprengui a assumir responsabilitats. Poder dir: – m’he equivocat! Sense que això representi assumir un rol d’inferioritat o mostrar-se com un ésser dèbil. Aprendre dels errors i aprendre a assumir-los, és sinònim a intel·ligència i sinceritat. I feminitzar l’economia vol dir incidir en aquest tipus de petites accions, que juntes són capaces de canviar mercats i estats.

Estat, mercat i economia han de tornar a anar de la mà, però per fer-ho cal saber cap on volem anar i quins colors ens endurem per dibuixar aquest nou camí. La meva recepta particular: verd, vermell i violeta, tres tonalitats guixades amb més intensitat que mai.

Mubarak, l’últim faraó d’Egipte?

L’11 de setembre de 1971, el poble d’Egipte, per referèndum, aprovà la seva constitució per la qual decidia que la República Àrab d’Egipte es constituïa com un estat democràtic i socialista, que té l’islam com a religió i l’àrab és la seva llengua nacional.

La mateixa norma fundacional estableix, també, que el govern està dividit en 3 branques de poder: la primera regula la figura del president de la república, que és escollit per vot popular en períodes de 6 anys i amb possibilitat de reelecció indefinida; el President també nomena el primer ministre amb qui es distribueix pes del poder executiu i a la vegada, el president, és també el comandant suprem de les forces armades. Una segona branca és l’Assemblea del Poble integrada per membres electes i membres designats pel president, amb mandats de 5 anys; des del 1980 també existeix una mena de cambra alta, una Assemblea consultiva, que aconsella el president i pot proposar esmenes constitucionals a les normes que dicta l’Assemblea del Poble. I la tercera branca és el poder judicial independent.

Tot i les bones intencions de la redacció de la constitució –que empara l’estat d’emergència en què es troben des de la reforma de 1981-, és obvi, que no tenen res a veure amb el que està succeint a Egipte.

Egipte amb la seva aparent constitucionalitat democràtica té un sistema de partits tant restrictiu que no permet presentar cap altre candidat que l’actual president o qui ell i el seu partit únic designi; a més, la figura del president acumula tant poder en una sola persona, que és per això que popularment i mundial s’afirma que viuen en una dictadura encoberta: la dictadura de Mubarak.

Des del 25 de gener de 2011, dia de la ira, tot el món torna a mirar a Egipte; també aquells països que temps ençà n’havien exercit un poder colonialista sobre ell. I arran de la situació de revolta que s’està vivint actualment, observadors mundials es pregunten quins seran els escenaris possibles després de Mubarak; escenaris que ben segur canviaran el futur d’un país, però també, el futur de les relacions entre orient-occident.

Creure que Egipte es constituirà en una democràcia lliure, real, on els drets humans estiguin completament garantits, que la sobirania recaigui en el poble i que a més lideri la lluita contra l’islamisme radical, fent de pont i de transició en la batalla per la llibertat d’orient és una utopia. I jo tinc certa tendència a creure en les utopies, però sé que per dur-les a terme cal que siguem (i en aquest cas que siguin) molts els que ens ho creiem per fer-la efectiva.

Qualsevol altre escenari ens dibuixa una llibertat entesa com el dret d’un dia a escollir un nou dictador: ja sigui en forma de teocràcia islamista o bé el manteniment de l’statuts quo d’una democràcia molt semblant a l’actual, canviant el nom i fent heroi a algun revolucionari que, sens dubte, defensarà la confrontació radical amb Europa i amb tots aquells què amb el seu silenci han permès i han tolerat el desemparament d’Egipte que els ha conduït a la situació en la què es troben ara.

No podem defensar cap dels dos escenaris. I per evitar-los, cal que immediatament surtin veus d’Europa que comencin a teixir ponts de diàleg amb aquells que estan al carrer reclamant el canvi, cal que ens posem a la seva disposició per fer-lo efectiu, exercint la pressió internacional que ara reclama i necessita el poble d’Egipte; cal que aquells que abanderem la llibertat a casa nostra, siguem el suficientment sincers i valents per alçar la veu davant els dictadors –no només a Egipte-; no fer-ho serà donar la raó als que estan encenent de nou el foc de la lluita entre orient i occident. Egipte necessita un canvi. Egipte necessita llibertat i democràcia real. Mullem-nos per Egipte.

Neules farcides de política i de democràcia

Les festes de Nadal acostumen a ser dies de retrobament familiar, de llargs dinars i de sobretaules encara més llargues i més distretes. Són aquells dies on l’ocasió afavoreix per fer un repàs exhaustiu de la situació personal, professional i sentimental de cada membre de la família i què, una vegada acabada aquesta primer passada de revista preceptiva, en el comú de les cases sorgeix o bé l’hora de l’acudit, si tens la sort de comptar amb algun/a membre amb una certa gràcia i art en el tema; o bé, entre les neules, els torrons i el cafè, amb la copa de cava mig buida, és el moment del debat polític. És llavors quan, a casa meva, totes les mirades, inclús les dels més xics, giravolten cap a la meva persona,“misteriosament” enguany més intensament que mai.

Transformada la sobretaula amb el Parlament de Catalunya, amb representació de tots els grups de l’hemicicle, fins i tot alguna menció dedicada a d’altres sense representació com la CUP, Reagrupament, la Cori o Plataforma per Catalunya, comença el “despatx” dels temes d’actualitat, l’atac als polítics que només és dediquen a gestionar o aquells altres que només venen fum, i s’obra a totes bandes un cert sentiment d’angoixa d’allò que ens depara el futur immediat.

És aleshores quan, enmig de tan distreta conversa, en la segona ronda d’intervencions i les respostes a les al·lusions directes, apareix algun agosarat que transgredint la pau político-familiar, etziba allò que sona com “és que Jordina, ho has d’admetre, tots els polítics són iguals; tots uns corruptes, que només miren per al seu propi benestar i plaer, uns lladres vaja!”. I és què us he de confessar, que a casa meva, casa de metges, aquests sovint han de córrer a receptar algun antihistamínic d’urgència a algun parent que quan sent la paraula política o polític se li aguditza l’al·lèrgia i la urticària de cop.

I mireu, és això companys, és això, el que més em preocupa de tot plegat és: la desafecció, la (des)política, la (des)democràcia, la (des)societat, la (des)ciutadania i la desgana cap allò de la cosa comuna.

Quan la gran part de la societat -i disculpin si de l’abast de la conversa de la meva família, em trasllado sense el seu permís ni coneixement al sentiment compartit d’altres famílies i parlo de “moltes” sense constatar realment si són “moltes” o no són tantes les persones que ho veuen i ho viuen com a casa meva- sent com un problema la política; senyors, ciutadans i lectors, tenim un problema tots plegats. Un problema més gran que una simple desafecció passatgera.

Podem debatre, podem discutir, podem discernir de cada tema i de cada acció i de cada proposta, però no podem situar el “problema” en la lluita entre ciutadania i política, enlloc de fer-ho en les diferències ideològiques.

En el sentit estricte de la paraula política, és tot allò relacionat amb el que preocupa a la ciutadania, amb el què en pensa, amb el com vol organitzar-se i amb el què vol fer i com ho vol fer i amb qui ho vol fer. Negar la política és negar-ho tot.

I davant de tanta negativa, estic convençuda, què és necessari tornar a parlar de: poder (i del com i del qui), de sobirania (i de sobiranies mundials), de legitimitat, d’autoritat, de govern (i del perquè) i d’ideologia (i del què). Cal tornar a parlar de política. I, molt, d’ideologia. I d’esquerra. I si és necessari posar-ho tot en dubte i remoure’n els seus fonaments.

La renúncia a allò col·lectiu, és la constatació que la resiliència silenciosa dels poderosos més grans del món, en format de petites dosis d’individualisme, de consumisme i de desafecció serà capaç de guanyar les eleccions en les què, ni tu ni jo tenim ni tindrem mai el dret al vot.

Sabies què…

-         En 7 anys s’ha construït 3 places de residència cada dia?

-         2 milions de pacients ja no han d’anar al metge cada setmana gracies a la recepta electrònica?

-         S’han construït 3 escoles per setmana i s’ha augmentat 15 places de llar d’infants cada dia?

-         S’han construït vuit vegades més biblioteques?

-         132.000 persones ja reben l’ajut de dependència?

-         S’han multiplicat per 4 els ajuts escolars en beques de transport, llibres i menjador?

-         S’han construït 2 hospitals nous cada any i que s’han contractat 2 metges nous cada dia?

-         S’ha construït una comissaria nova cada 2 mesos i s’han contractat 3 mossos cada dia?

-         S’han triplicat el nombre de camins rurals construïts i s’ha doblat el nombre d’hectàrees de regadiu?

-         Hi ha més de 1.000 aules d’acollida per a l’alumnat nouvingut, quan abans no n’hi havia cap?

-         S’han doblat els recursos destinats a ajudes al 3r món?

-         Es destinen 20 M € per lluitar contra la violència masclista?

… tens moltes més dades aquí.

Sabies què…

A l’any 2003, hi havia 6.704.000 catalans i ara som 7.505.000?

Sabies què…

Hem incrementat un 11% de població, hem duplicat o triplicat els serveis a les persones i amb el nou estatut, el primer any hem multiplicat per 7,4 el nostre finançament?

Mentre alguns volen fer-nos creure que el canvi és la frivolitat, l’ambigüitat, les cares del passat, els pactes “majesticuosos”, les relacions de dreta a més dreta i els lobbies dels rics… i s’aventuren a fer propostes de retallada de despeses socials, i de drets laborals i d’infraestructures públiques…

D’altres seguim creient, que diguin el que diguin… no ens deixarem entabanar per la guerxina d’un somriure estrafolari i burleta, i no se’n riuran de nosaltres.

I, tot i el sentiment agredolç de molts de nosaltres; i, tot i la recança de pensar que algunes coses s’haguessin pogut fer més bé… #elcanvireal és aclaparador, i les dades, els fets, les paraules i els drets són inqüestionables. Som-hi!

La política 2.0

Ara que estem a tocar d’uns comicis electorals a Catalunya, tots els partits i candidats han corregut a introduir-se en aquest “nou” món de la política 2.0 per poder explicar el seu projecte a través dels blocs, les xarxes socials i les noves eines de comunicació a internet.

Però, estar a la xarxa per traslladar la campanya tradicional als mitjans electrònics, que es el que fan la majoria, intoxicant de missatges i consignes a tort i a dret a través de qualsevol escletxa que troben, no només no és cap garantia d’aconseguir més vots, sinó que et pot produir l’efecte contrari, és a dir, que esgotis la paciència dels usuaris i que faci que si en tenies algun de mig convençut amb tanta contaminació comunicativa, l’acabis fent decidir per tenir-te ben lluny.

La política 2.0 no vol dir repicar a tort i a dret missatges sense sentit sense escoltar a l’altre, la política 2.0, és el canvi de mentalitat, és una nova manera d’entendre la política i la societat, una nova filosofia de vida.

I per aquells que és la primera campanya que hi estan, que volen ser-hi i que volen dir la seva, us trasllado els deu punts imprescindibles per entrar en aquesta batalla sense prendre-hi mal:

1. Abans de parlar, has d’escoltar. Has de llegir a la resta i parar-te a pensar. Sembla fàcil, però per molts és la part més complicada.
2. No parlis de societat, ciutadania, d’electorat… no generalitzis. Estàs parlant amb persones, que pensen com tu i opinen com tu, i cadascuna d’elles vol la seva resposta.
3. No existeix la jerarquia. Internet és la gran xarxa del coneixement, i si algú és més seguit no és pels “galons” que té sinó per allò que diu.
4. Vigila les formes. En política a vegades només mirem l’objectiu i descuidem els mitjans. Més important del què fem és com ho fem, el camí explica com som nosaltres.
5. No parlis com si fos una campanya publicitària. Abandona els eslògans. El debat és complex i les persones volem saber que en penses realment darrera de cada falca publicitària.
6. Conversa i debat. No parlis sol. No pretenguis que tot allò que dius s’ho empassin com un dogma de fe. Has de “perdre el temps” explicant… però sobretot escoltant. Recorda el primer punt en cada un dels apartats.
7. Transparència i veracitat. Sigues tal com tu ets, els teus defectes també són virtuts, t’humanitzen. I digues sempre la veritat, la probabilitat que t’enxampin és molt alta i és el major descrèdit que pots tenir.
8. No volem participar, hem de deliberar. No em donis 4 opcions a escollir, pregunta’m quina solució donaria jo al problema.
9. Evita la endogàmia de partit, enriqueix la conversa aventurant-te a conèixer nous territoris, inclús aquells que poden semblar-te més inhòspits, segur que amb educació i respecte, hi seràs ben rebut.
10. La política 2.0 necessita eines 2.0, però abans de començar a treballar amb les eines, tingues clars tots els punts anteriors, i aplica’ls a la teva vida 1.0, quan ho tinguis clar, ja buscarem o crearem l’eina.

Dit això, i abans que t’introdueixis en aquest apassionat món… recorda!

• Les eines que només estan creades per les eleccions i no ho adverteixes són un frau. Evita-les.
• No cal que tots i tothom estiguin a totes les xarxes socials. Pots explicar la història del teu candidat tu mateix, la farà més creïble.
• No amaguis en la realitat virtual, allò que no és en la real. Recorda amb la importància de la transparència.
• El fet que no hi hagi jerarquies, vol dir que ets tu el més indicat per dir que s’ha de fer. La campanya 2.0 és una campanya buttom-up que construeix el discurs des de baix.
• La política 2.0 és esgotadora. Perquè requereix un doble esforç d’escoltar, interactuar, pensar i parlar. Però és més autèntica.
• El 2.0 no és cap garantia de victòria. No és una qüestió de números.
• La política 2.0 és una manera d’entendre i de fer política autènticament.

I, això no és només meu, és un decàleg que circula per la xarxa i que recull amb una exquisitesa visual el gran Don , però pots fer-te’l teu i compartir-lo… et serà molt útil :)!

Comença el canvi? Comença… el retrocés!

Fa dies que ha començat la pre-campanya electoral… alguns ja fa mesos que van designar candidat, el cap de campanya i fins i tot ja han decidit tots els caps de cartells territorials, han tancat l’eslògan i treballen per aguantar el frenètic dia a dia de campanya, demanant a la moreneta que avanci les eleccions -sense un acord de nova llei electoral- convençuts que ells ja han guanyat la lliga, la Champions i la copa d’Europa, i que qualsevol minut extra pot suposar un neguit innecessari.

Ciu ha titulat la seva campanya amb el curiós nom de “comença el canvi”. Dic curiós perquè l’únic que han canviat de la campanya és el somriure (que val a dir que s’agraeix). Doncs, si mirem les propostes que han llençat fins ara ens n’adonarem que parlen dels mateixos temes de sempre, amb els mateixos tics de sempre i amb els mateixos candidats de sempre, és més, opten per fer un gir més accentuat cap a la dreta, on demanen públicament des d’abaratir l’acomiadament fins a acabar amb tots els serveis públics –declaracions d’ahir de Felip Puig-, demanant-ne l’eliminació els seus treballadors.

Però el que és més curiós de tot, és el cap de cartell que encapçala aquest canvi: Artur Mas. Aquest senyor, va entrar en política activa l’any 1987 com a regidor de l’Ajuntament de Barcelona, on hi va estar fins el 1995, ha estat diputat al parlament, conseller de política territorial i obres públiques, conseller d’economia –succeint a Macià Alavedra – i conseller en cap. Des de l’any 2004 és cap de l’oposició.

Quin canvi representa una persona que porta en política nacional durant més de 20 anys? I en l’acció del govern de la Generalitat durant deu anys? Quin canvi comença?

El senyor Artur Mas, representa el canvi cap enrere, el canvi cap al passat, representa un retrocés important en totes les polítiques públiques dutes a terme en els darrers anys de govern, significa menys hospitals públics, menys escoles, menys ajudes a les persones dependents, menys infraestructures, menys inversió en cultura… i per tant un canvi cap a la Catalunya de l’any 1999. Però els ciutadans què al 1999 van votar el canvi, ho feien cansats de veure les mateixes cares i el mateix projecte durant vint-i-tres anys, i aquestes cares i aquest projecte, a dia d’avui, no han canviat.

Abans de decidir qui és qui, i qui representa què. Cal comparar models, comparar fets i comparar paraules:
- Davant del model de marketing i publicitat, nosaltres optem per la creativitat social.
- Per comparar els fets, només cal que miris que s’ha fet al teu municipi. Comprova-ho tu mateix. I decideix qui és el canvi realment:.
- I per cada paraula seriosa, convincent i convençuda, una expressió mofeta, prepotent i arrogant.

Ara que hem començat a calentar motors, tu decideix què vols canviar, qui, quan i com. Fets, paraules… i criteri. Canvi real o retrocés viral? Som-hi doncs.

ACTIC

L’ACTIC és l’acrònim d’acreditació de competències en tecnologies de la informació i la comunicació, una eina que posa l’administració a l’abast de tota la ciutadania major de 16 anys que servirà per certificar mitjançant una prova -que es podrà realitzar en algun dels centres col·laboradors- les competències TIC davant de qualsevol empresa o de l’Administració.

Per a reciclar-nos a nivell laboral o professional, educatiu o personal, és necessari apostar per una formació continua al llarg de la nostra vida, que aporti continguts relacionats amb el lloc de treball, d’altres activitats d’oci, i molt especialment que ens doti de capacitats, habilitats i coneixements com són els idiomes, la gestió del temps o les emocions.

És ara més necessari que mai, apostar per la formació, més encara aquelles persones que temporalment es troben buscant feina, doncs qualsevol nova competència adquirida és una oportunitat per al present però també per l’estabilitat d’un futur més pròsper.

Les tecnologies de la informació i la comunicació, la xarxa i totes les habilitats comunicatives que aporta, ens demostren dia a dia, que és la competència del futur, i sovint veiem experiències quotidianes que ens demostren, que qualsevol activitat dotada d’una bona estratègia comunicativa a la xarxa és capaç de rendibilitzar el producte un 300%. Veiem el cas dels calçots on-line, o la gran quantitat de venta de productes de segona ma en plataformes com e-bay o d’altres especialitzades per sectors.

Internet ha estat i serà la revolució del segle XXI, on la majoria dels joves si acosten per satisfer una gran part de necessitats personals, des de buscar una feina, fins unes vacances, des de trobar la informació per al treball de recerca, fins apuntar-se a un club d’amics dels parcs naturals, als que potser no veuràs mai, però dels que te’n sentiràs part i en difondràs la seva causa.

Catalunya, sempre ha estat terra d’emprenedors, de creadors, d’artesans i d’innovadors, persones que han sabut veure abans que moltes d’altres quin era el camí a seguir, i segle darrere segle veiem iniciatives ciutadanes i professionals que han fet fer-nos coneguts arreu del món.

Ara hem d’apostar per la innovació, per la creació i pel coneixement, i cadascun de nosaltres hem d’apostar per interioritzar aquestes capacitats en TIC i aprendre-les a aplicar en el nostre dia a dia.

Bona iniciativa! Ara a fer córrer la veu i a compartir el missatge!

Xiulada a la CEOE

Les persones a mesura que passen els anys perden la vergonya, i s’atreveixen a dir o a insinuar propostes d’allò més estrambòtiques o inoportunes.

Fa molts dies que estem immersos en aquesta crisi global, i això fa que alguns, aprofitant aquesta sensació de pessimisme col·lectiu, a la que ens avoquen a diari, optin per fer propostes escandalosament estúpides.

L’últim d’aquests espectacles el vam veure el passat dimecres quan la CEOE va proposar una nova modalitat de contractació laboral per als joves, per tal de poder integrar-los més ràpidament al mercat laboral. Aquesta fantàstica i oportuna iniciativa es basa en un contracte de sis mesos, amb un sou inferior al salari mínim interprofessional, sense cotització per seguretat social, i al finalitzar el contracte a l’atur sense cap tipus d’indemnització. Al·lucinant, no? Doncs no van tenir cap tipus de vergonya en afirmar-ho, al dia següent, després de veure la “impopularitat” de la mesura van afegir que potser no s’havien explicat prou bé i varen retirar la magnifica proposta.

Cada dia són més, els i les joves que es troben a l’atur i volent treballar de qualsevol cosa i a qualsevol preu es veuen engrossint les cues de l’INEM, cada dia són més, els i les joves que amb titulació universitària estan treballant en sous inframileuristes en una feina en la què hi dediquen més de dues jornades senceres de treball, però en cotitzen una quarta part, cada dia són més, els i les joves que amb un silenci eixordador s’aconformen a viure en aquesta societat que altres ens han deixat, on l’accés a l’habitatge i a tenir una feina digna i estable, és per a molts un somni.

Prou de fórmules màgiques, de propostes esclavistes o de ser tractats com a rates fent-nos proves de laboratori. La joventut d’avui, vol treballar en condicions dignes, vol treballar per superar la crisi, vol treballar per construir un futur esperançador que doni resposta al present que tenim.

Perquè creiem que http://estosololoarreglamosentretodos.org/ demanem que els representants de la patronal s’abstinguin de fer declaracions d’aquest estil i els instem a què, si veritablement volen creure en un projecte de país, i no en un projecte on només es compten els interessos individualistes, se sumin a aquesta campanya i s’asseguin amb els sindicats i el govern, d’una vegada per totes, amb una voluntat clara per trobar mesures o propostes reals, viables i immediates, que no afectin només els drets dels treballadors i les treballadores.

e-mails des-informatius

Últimament rebo gairebé a diari, un d’aquells correus electrònics que, darrera unes escandaloses imatges o d’un seguit de dades aparentment objectives i tècniques, amaguen una clara consigna política, que es dibuixa clarament en 3 direccions:

• Transmetre un sentiment de caos profund en la situació del govern actual, degut al “bonisme” i al “bambi” de President que tenim, apel·lant a la necessitat del canvi imminent per tornar a “l’esplendor” passada.
• Neguitejar amb la por de la immigració, i fer palès que tot allò dolent que li pot passar a hom és culpa, inexcusablement, d’aquell/a que ha vingut de fora ha robar i ocupar la “nostra” terra. – últimament, d’aquests és dels que més en rebo-
• I per últim, en rebo d’aquells que aclamen l’abstenció, i des de la “centralitat” i la “objectivitat” de qui t’envia el missatge, que en teoria és fruit de la ociositat i la iniciativa “popular” dóna per entès que la classe política, són una classe a part, que quan un hi entra només en surt a través d’un escàndol públic conegut com a “pelotazo”, però que mentre un hi està en actiu, només és belluga per l’interès personal. Concloent amb el missatge que no cal que facis res, que tots són iguals i demanant un abstencionisme eixordador.

Qui hi ha darrera de tot això? Està clar que no cal ser massa viu per veure-ho, i per entendre que la manipulació del missatge porta una etiqueta política concreta.

Davant de la publicitat, el maquillatge i el joc dels sentiments al que ens volen exposar, podem fer dos coses:

• Ser capaços de trobar en els mitjans convencionals, aquells que són gratuïts, que tenen accés a la informació d’una manera immediata, que no són sospitosos de deutes polítics, aquells que tenen un equip de professionals al darrera que per codi deontològic no poden malmetre el nom d’una de les professions més preuades del nostre sistema, la que garanteix el dret fonamental a la informació pública.
• I recordar la cita següent: “A cada insult –anònim-, nosaltres una proposta, a cada desqualificació una idea, a cada exageració un somriure” i davant de paraules buides, nosaltres treball, idees, i FETS.

En temps difícils, gent seriosa.

Onze dos mil set

La llei 11/2007, de 22 de juny, va aprovar el dret de tots els ciutadans i ciutadanes a relacionar-se amb l’administració pública utilitzant mitjans electrònics. I va establir aquesta possibilitat per tots aquells drets genèrics previstos en el 35 de la Llei 30/1992 de procediment administratiu comú, i també va especificar alguns àmbits o drets concrets: obtenir informació, realitzar consultes i al·legacions, formular sol·licituds, manifestar el consentiment, exercir pretensions, efectuar pagaments, realitzar transaccions i oposar-se a les resolucions i actes administratius.

La mateixa llei establia un període de transitorietat on les diferents administracions paulatinament havien d’anar adaptant els diferents procediments per tal de garantir aquest dret legalment establert al ciutadà, i posava com a límit màxim el 31 de desembre de 2009, per a què totes les administracions: estatal, autonòmica i local adaptessin els seus procediments i serveis a aquesta normativa.

Per tant, i mirant el calendari, el 4 de gener de 2010, és el primer dia hàbil en el què qualsevol de nosaltres, que tinguem el DNI electrònic podem dirigir-nos a qualsevol administració per realitzar qualsevol tràmit per via telemàtica, estalviant-nos, temps, diners i agilitzant i fent més eficient l’administració i tots els feixucs processos administratius.

A la demarcació provincial de Lleida, a través de l’AOC (Administració oberta de Catalunya) tots els ajuntaments han iniciat molt lentament aquest reconeixement de drets al ciutadà, i així podem veure, que el model d’instància genèric via electrònica, està inclòs en la pàgina web de la totalitat dels ajuntaments, però queda molta, moltíssima, feina per fer, per fer efectiu el redactat de la llei 11/2007, que parla de poder demanar informació, pagar taxes i impostos, efectuar reclamacions, manifestar el consentiment…

Ara que torna a estar a debat el paper que juguen totes i cadascuna de les administracions davant dels ciutadans – i com es distribueixen les competències i els diners -, caldria que des de les administracions se centressin els esforços en aplicar aquests tipus de lleis, en invertir bona part del pressupost a digitalitzar l’administració, a fer-la més útil, més propera, més transparent, més professionalitzada, més flexible, amb més serveis i amb més vocació de servei públic… per això, caldrà segurament, una nova revolució del coneixement, una necessitat que tots els operadors públics tinguin aptituds i coneixement en ús de les TIC, però cal que aquesta inversió en saber, la fem ara, perquè és en temps de crisi, on més cal optimitzar els recursos i on més a prop del ciutadà s’ha d’estar.

I una vegada ho puguem fer tot des de casa, parlem llavors de capitalitats, de noves (o velles) divisions, de competències i territoris…

“nini’s” també a Catalunya.

Fa temps que alguns sociòlegs, antropòlegs i pensadors contemporanis ens estan alertant d’un canvi de pensament i manera de fer social dels nostres joves, especialment de la franja que es situa entre els 16 i els 25 anys, l’anomenen fenomen “nini” o generació “nini”.

Es tracta de joves que ni estudien, ni treballen, i no perquè no puguin, sinó perquè el seu sentiment de frustració i rebel·lia cap a la societat on es troben els porta a no voler-se implicar més en un projecte educatiu i no tenir “necessitat” de treballar en una feina que no fa, ni per la seva classe social, ni per la dels seus pares, que prefereixen que aquest temps de “nini” el dediquin a passejar “sense ofici ni benefici” per les places i carrers de grans ciutats.

A Catalunya, un 14,3% dels joves catalans, es troben en aquesta generació “nini”. I a què és degut? Cap a on hem d’anar? Què comportarà això?

El síndrome nini, es dóna per una falta d’il·lusió generalitzada, davant la relació amb els pares, amb els amics i davant la societat, que no els aporta cap tipus d’estímul de superació personal, de repte o de projecte en el què puguin realitzar-se com a joves o com a persones.

Entrevistats alguns d’aquests joves, traslladen afirmacions com: “perquè he d’estudiar una carrera si el 40% dels titulats no podrà exercir mai d’allò que ha estudiat? No cal perdre el temps estudiant” o “perquè he d’aixecar-me cada matí per treballar en una empresa que m’explotarà, si amb el que tinc a casa ja en tinc prou?”.

En l’anàlisi d’aquestes actituds, els sociòlegs condemnen com a principals “culpables” als pares i mares d’aquests “ninis”, la majoria d’ells pares de classe mitja acomodats, que els es més fàcil tolerar aquesta situació, per ells econòmicament viable, abans de veure’ls treballant de “qualsevol cosa”.

Però a banda de culpes i culpables, crec que la societat en el seu conjunt hauria de buscar solucions a la realitat actual, i plantejar-nos com destruir aquesta sensació nihilista i despòtica a la que estan avesats.

La solidaritat amb els altres, la cohesió del grup i el sentiment de pertinença, i la responsabilitat cap a la resta de la societat, podrien ser bones opcions per canviar la tendència no creieu? Cal tornar a posar l’accent als valors: a la cultura del treball, de l’esforç, de la superació personal, al valor de la igualtat, de l’educació, la tolerància, la justícia social, la participació i la necessitat de contribuir tots en un projecte global…

Entre tots hem de passar dels “ninis” als “iis”: als i estudio i treballo!

Ni a casa ni al carrer. Si a les víctimes, No als PUTEROS.

Fa uns mesos va estar a debat a Lleida la modificació de l’ordenança de civisme quan al tema de la regulació de la prostitució al carrer, ahir sentíem les paraules de l’Alcalde de Barcelona, que en el mateix sentit que l’ordenança aprovada fa uns mesos a Lleida, apuntava la necessitat de treure la prostitució de la via pública, i demanava a instàncies superiors empara legal per poder denunciar i combatre aquesta situació creixent en barris de diferents ciutats de Catalunya i de la resta de l’Estat.

A la vista d’aquestes declaracions, i amb les dades que es desprenen de l’informe de 24 de maig de 2007 presentat per la Comissió Mixta de les Corts Generals dels drets de les dones i la igualtat d’oportunitats sobre la situació actual de la prostitució, crec que ara – coincidint amb les declaracions de l’Alcalde Hereu – caldria prendre mesures i actuar respecte a aquest fenomen, però no només traient-lo de la via pública (ja que normalment les deixa encara més indefenses), com demana el Batlle, sinó essent valents i apostar clarament per un model abolicionista, que eradiqui la violència, la discriminació i el tracte denigrant cap a les dones ja sigui al carrer, als bordells, a les pensions o on sigui.

Les societats avancen, i en la mesura que les societats es fan adultes poden modificar determinades creences o valors de convivència i humanitat, així podem veure com no fa massa anys estava permès el treball infantil o tolerar la supremacia d’una religió cap a les altres, i ara en canvi són posicionaments més que superats a casa nostra.

En aquest sentit, en ple segle XXI, es fa més necessari que mai, superar un nou valor de democràcia i convivència social: la prostitució. D’acord amb les dades que apunta l’informe anterior, actualitzades permanentment per diferents associacions que treballen en el dia a dia de les víctimes, actualment un 95% de les prostitutes ho són obligadament, perquè formen part d’un entrellat de màfies o proxenetes que no els donen cap altra sortida que la prostitució; d’aquestes la immensa majoria són estrangeres, accentuant aquesta discriminació no només sexual sinó també racial i totes aquestes accedeixen en la pràctica d’aquesta activitat per trobar-se en una situació de pobresa profunda, de marginalitat i vulnerabilitat social.

La nostra Constitució, l’Estatut, la Declaració Universal de drets humans, el sentit comú de totes les persones, ens fa entendre que no pot haver-hi un tracte degradant ni discriminatori cap a cap altra persona, i la situació actual de la prostitució al nostre país permet que dia a dia es moguin cinquanta mil milions d’euros en la compra de serveis sexuals.

Totes les persones tenim dret a decidir sobre el nostre propi cos, per això existeix una regulació que no permet la venda d’òrgans ni la venda de fills, ni tampoc hauria de ser una mercaderia els serveis sexuals del propi cos. La sexualitat, és una activitat humana que s’ha d’entendre que es dóna sempre en una relació d’igualtat i voluntarietat i que per tant és una llibertat compartida; el fet de possibilitar una relació comercial sexual, queda fora del terme sexualitat per convertir-se en un ús i abús de poder.

Des del meu punt de vista, no crec que la solució passi per treure-les del carrer, ni per sancionar-les, ni per regular una activitat que neix viciada, que per se constitueix una vulnerabilitat que no hem de consentir.

Crec que agafant el sistema suec caldria optar per un sistema de total rebuig cap a la prostitució, un sistema punitiu amb els que sol·liciten el sexe, però integrador per a les víctimes, amb un pla de treball de reinserció social, laboral, educativa de totes les persones que es troben en aquesta situació de necessitat, i amb l’ajuda dels mitjans de comunicació per conscienciar a la societat de la lacra que suposa aquesta “permesa” violència de gènere i de tracta de persones.

No podem continuar fent ulls clucs al problema, i permeten que 1 de cada 4 homes vacil·li que sovint va de putes, o que consentim que és un sistema de vida volgut per determinades dones… m’agradaria que aquestes realment reflexionessin que els ha portat a “decidir-se” per aquesta meravellosa feina.

Totes tenim dret al propi cos, a ser tractades com a persones, a no sofrir discriminacions de cap tipus, a un treball digne i remunerat, a una educació que ens permeti assolir una cultura i capacitat de decisió en tot allò que ens afecta.

Mes d’agost 2009:

Euskadi Ta Askatasuna Ez

Cada vegada que esclata una nova bomba, que hi ha una víctima més o que apareixen repetidament les mateixes imatges a la televisió denunciant el cas, em pregunto: aquesta serà la última? Quan n’hi haurà prou? – i el silenci m’aclapara -. Un savi que vaig conèixer a Madrid fa uns dies, vaig gosar a preguntar-li com veia ell la situació actual i em va dir que estigués tranquil·la, que ja faltava poc, que segur que jo veuria l’horitzó final, el desmembrament de la banda i la finalització dels atemptats.

Però el 31 de juliol va fer 50 anys des de la seva fundació, i tot i que s’autodefineixen lluitadors per la llibertat, els gudaris o etarres, lluiten només per la seva llibertat arribant a l’extrem de justificar la mort d’altri per aconseguir el seu objectiu: la independència d’Euskadi.

Sembla impossible que hi hagi una sola persona damunt de la terra que pugui arribar a justificar 839 morts, que pugui ser capaç de condemnar genocidis i crims llunyans i que faci ulls clucs davant un problema tan pròxim com aquest: vuit-cents trenta-nou morts en cinquanta anys. Doncs, hi són.

Després del terror, de la por i de les morts, després de cada mostra de d’intolerància, de les amenaces i del pànic que crea cada atac cap a una víctima innocent, encara, sovint, sento algun comentari que amb veu baixa, amb la boca petita i amb el cap cot és capaç no només de justificar aquesta barbàrie, sinó de ser capaç de dir que ho entén. I tants i tants d’altres silencis, que lluny de denunciar-ho i de defensar a totes i cadascuna de les víctimes, acaten la violència amb una naturalitat i una vehemència que esgarrifa.

Jo, com ho van fer tants d’altres companys que ja no hi són però que van intentar fins al final dels seus dies resoldre aquesta lacra, penso que la solució passa per la paraula, pel respecte, per l’entesa, per la tolerància i pel progrés per un futur pròsper… crec en l’audoterminació dels pobles, però hi crec quan tots dos es miren amb pla d’igualtat, amb respecte i sense por… per això no puc justificar absolutament cap atac a cap persona, per això em bullen els ulls de ràbia i de dolor quan veig que han tornat a fer mal, que continuen la seva particular lluita, sense destí, sense horitzó, amb la satisfacció del patiment de la víctima, amb l’acarnissament de veure com la societat sencera plora d’impotència.

Avui jo també ploro d’impotència, però estic convençuda que si tots ho condemnem, si tots anem a una, serem capaços d’alliberar Euskadi de la seva pròpia presó. Gora Euskadi Ta Askatasuna (visca euskadi lliure – de terrorisme i violència – és clar).