La necessària reforma de la llei electoral

Seguint els 9 punts del decàleg conjunt amb en Paco, arribem per fi, i amb una demora “injustificable” per part meva, al quart punt, (el seu el trobareu aquí) aquesta vegada dedicat a la necessària reforma de la llei electoral.

L’article 29 de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya estableix el dret de participació; tanmateix, delega en una “futura llei” la regulació de les condicions i els requisits per escollir els representants polítics propis. Així mentre no arriba aquest futurible, igual que ho feia la disposició transitòria quarta de l’Estatut de Sau; la nova disposició transitòria segona de l’Estatut del 2006 manté la situació de “no regulació” amb la què vivim a Catalunya des de la Transició democràtica fins ara, incapaços de posar-nos d’acord amb unes noves regles del joc de distribució de la representativitat parlamentària.

En aquest petit post, trobareu quina és la kafkiana situació actual.

I és què aquesta paràlisi no afavoreix ningú i genera encara més desencís social. És per això que amb l’entrada en vigor del nou Estatut, es va reobrir la polèmica i des del Parlament es va instar a un grup d’experts a emetre un informe on també trobareu les propostes legislatives que es donen des dels diferents partitspolítics (CiU a partir pàg 245, PSC a partir pàg 255, ERC a partir pàg 278, ICV a partir pàg 310). Abans de continuar amb el debat és interessant la lectura de les 50 recomanacions dels experts (gentilesa del bloc del Miquel) i la d’aquesta petita guia breu per a pensadors crítics.

Ara, el debat està servit, però sembla que encara falta madurar-lo un cert temps per poder arribar a alguna entesa. Trobar l’encaix entre l’eix territorial i el valor personal del vot, garantint la veu i les particularitats d’arreu de Catalunya en una sola cambra i amb 135 escons serà la clau de l’èxit però ara per ara sembla força complicat de resoldre.

Sigui com sigui, aquesta qüestió, mal solucionada, unida a la situació econòmica actual i els canvis socials que estem vivint fa que ja no es posi tan sols en dubte qui ens ha de representar en una institució com és el Parlament de Catalunya i com es distribueixen els diputats sobre el mapa català; sinó que moviments com el del 15M i nombrosos articulistes i pensadors, posen ara a debat la legitimació de la mateixa institució i la funció dels seus representants.

Des d’aquí, condemno els atacs de violència que deslegitimen i qüestionen el moviment; però dit això, no ens podem quedar aquí. Hem d’acceptar aquest nou dubte social, aquest recel general cap a la política i, sense enrocar-nos en el passat ni destruir tot el que tenim, hem de ser capaços d’escoltar i de canviar. Més enllà del debat sobre la geografia de l’elecció dels escons (que sembla ser el que més preocupa a la cambra) cal avançar en la transparència democràtica; i per fer-ho s’obren tot un seguit de propostes en paral·lel:

• Una necessària reforma de la llei de consultes, que faciliti i promogui la participació i la deliberació ciutadana més enllà d’un sol cop cada 4 anys.
• Una ampliació de l’accés a les iniciatives legislatives populars. Més fàcil, més accessible, més directe, més transparent, més eficient, més promoció per part de les institucions públiques a la participació del debat parlamentari.
• Un nou sistema de llistes. Sóc de l’opinió que han de ser tancades però no bloquejades; no crec que estiguem en condicions perquè ara les llistes siguin obertes del tot, doncs és cert que sense un estrictíssim control de les donacions als diputats/des electes, en un món com l’actual marcat pel marketing i la publicitat; les pressions ambientals i socials ens situaria en un context amb un cert això tuf a pactismes i mercantilismes exògens, elitistes i antidemocrates. Però posem el debat sobre la taula de nou, serà interessantíssim.
• Una necessària obertura dels partits als nous temps. Cal canviar les formes de relacionar-nos amb la partitocràcia. No només cal exigir una democratització dels partits amb llistes més obertes, i fent que es promogui realment l’accés als càrrecs de responsabilitat en condicions d’igualtat de tots i totes (com proclama el 6 de la Constitució) sinó que hem d’anar més enllà. Obrir el partit vol dir canviar les maneres de relacionar-nos entre nosaltres i també de nosaltres cap a fora. Noves maneres de relacionar-se vol dir que hem de deixar de parlar dels “militants” i dels “simpatitzants” com a categories estanques, hem de sortir al carrer a buscar “amics”, “promotors”, “col·laboradors”, “esporàdics”, “patrocinadors”… són molts els que de manera desinteressada volen sentir-se part del nostre projecte (que també ha de ser seu).
• I hem de parlar també del temps de vot, i de les noves formes de vot (marcades per la digitalització de les urnes), l’accessibilitat i la confidencialitat del vot per als disminuïts… i hem de parlar també del foment a la cultura política deliberativa, i a la participació social i cívica (més enllà de la política) i dels moviments ciutadans que volen ser-hi un a un sense tenir un cap visible ni un projecte homogeni, sense sentir-se representants per ningú, sinó per tots a la vegada (parlo aquí del 15 M), i parlem i conversem de tot això i de tots els debats oberts que hi ha sobre la taula en aquesta aposta per la necessària reforma de la llei electoral a Catalunya.

Molta feina feta: http://www.lleielectoral.cat/web/ (recomanació d’en Jordi Solà Mas amic de Tremp)

Però a propòsit del post, i extralimitant-me en temps, deixeu-me fer dos apunts més, que guarden certa relació:

>>> Sobre el debat dels sous dels electes municipals.

En Saül, ho apuntava en aquest post. Des del 22M a avui, cada dia un titular o altre anunciant o bé retallades dràstiques de sous exorbitants d’antics alcaldes o bé pujades escandaloses de nous representants en temps de crisi. I és que no hi ha un criteri clar sobre el tema. Sembla que això sigui un campi qui pugui i que cadascú, en la seva pròpia parcel·leta de poder digui la seva.

El debat, arriba a ésser tant cantonalista, localista i pèssim, que depèn del nombre d’habitants, del color del qui governa, del sou del predecessor i dels currículum propi, que tots opinem i re-opinem del que haurien o no haurien de cobrar, aquell o aquest que ens pot semblar més o menys simpàtic. Perquè, al cap i a la fi, parlem de percepcions.

Percepcions i clixés que arrosseguem d’antic, i és que sembla que quedi malament que els alcaldes d’esquerres s’apugin el sou, i en canvi si ho fa un de dretes, com porta escrit a la cara l’origen d’empresari de “pasta” sembla que aleshores estigui completament justificada la pujada.

Sobre el debat, opino:

1. És necessari que els polítics cobrin, tots. És necessari per garantir que no només les classes benestants puguin dedicar-se a la política. És una lluita històrica i cal ser clars i contundents als que ara ho qüestionen.
2. Cal establir un catàleg públic, transparent, consultable, equiparable i d’equivalències de sous públics. Doncs si bé és cert que cal que cobrin, allò que surt de la butxaca de tots, ha de ser raonable i sobretot transparent. I igual que sabem el que cobra un conseller, un secretari general, o el president del govern, no pot un alcalde (amb tot el meu respecte i admiració) d’un municipi de 70.000 habitants, cobrar més que tots ells, vingui d’on vingui i sigui qui sigui. És una qüestió de compromís ètic i social.
3. No em serveix la cantarella de “tal persona perd diners en política”, tots els polítics que conec en perden diners! (tots! diners i hores de són, i d’oci i de conciliació amb la família… i tantes altres qüestions… però guanyen en plenitud personal, en allò tan intangible com és  la possibilitat de participar col·lectivament en l’esdevenir del teu municipi, del teu país, del teu estat i en part d’Europa i del món… i això és política amics i amigues), no és qüestió de que la política sigui gratuïta i elitista, però no pot ser un lloc per guanyar-hi res, ni enriquir-se’n ni un cèntim, ha de ser tan sols una dedicació temporal per la qual una persona de classe mitjana podria viure sobradament amb la remuneració assignada, sense luxes i sense preocupacions, busquem un terme mig i fem-lo públic. I sabent-ne les condicions, doncs, qui no estigui disposat a aquesta festa que no s’hi embruti les mans.
4. Que n’hem de parlar i decidir-ho conjuntament. No podem deixar en el localisme, un tema com aquest que promou desafecció política i que ens allunya del nostre discurs i ideari. L’exemplaritat i la coherència amb allò que fem i què diem, ha d’arribar també en allò que cobrem, ja sigui a Mollerussa, Amposta, Vic o Sant Feliu de Guíxols. Es un tema de compromís ètic que cal tenir-ne una posició ferma i clara.

>>> Del que en penso sobre el debat del grup parlamentari propi al Congrés.

Abans de començar, un apunt legal, llegiu el 23.2 i ss del Reglament del Congrés, per situar-nos en el marc legal del que partim (i deixem de llegir barbaritats per la xarxa, si us plau!). Sé que ho teniu clar, però deixeu-me que ho recordi per als visitants despistats.

I amb la prèvia segueixo.

Segurament no em caldria mullar-me ara en això, ningú m’ho ha demanat. I com fan la gran majoria, quedaria molt bé dient: vull un PSC amb més pes, però crec que en el PSC hi cabem tots. Una frase políticament correcta, a la què m’hi sumo, però afegeixo:

Vull un PSC que igual que va ser l’impulsor del canvi estatutari, sigui l’impulsor del canvi constitucional. Necessitem un nou marc legal. La Constitució s’ha fet gran, i ara el text li ha quedat xic. Cal un PSC que abanderi aquesta reforma, i que busqui aliances arreu per aconseguir-la.

Vull una nova Constitució que divideixi clarament el poder del Senat i el del Congrés, crec que l’existència de totes dues cambres és la clau del futur. Però no vull un Senat de sucre. Les qüestions territorials i les decisions pressupostàries vinculades a la terra han de ser decisió última del Senat. Un dret a veto i competències pròpies serien un bon començament.

Vull un Congrés on es debatin idees d’Estat, i on l’eix de coordenades estigui entre dreta i esquerra, que dilucidi sobre el dret a una mort digna, la modificació de l’Estatut dels Treballadors, la política monetària, els posicionaments mediambiental, els drets i llibertats públiques… crec que no es tracta només de ser més o menys catalans, sinó d’ideologies polítiques de verd, de blau o de vermell.

Vull un Congrés on la representació no sigui de caire territorial, o no de la mateixa manera que ho és ara; la desproporció és massa gran. Si parlem d’idees i de territoris, hem d’estar disposats a canviar també les regles de joc de l’elecció dels diputats al congrés, i això passa per tornar el poder que correspon a Esquerra Unida, per exemple. Per sumar, i governar des de les esquerres hem d’estar disposats a cedir.

Vull 350 diputats amb noms i cognoms. No vull debatre sobre el grup o no grup. Crec que si acceptem les dues propostes anteriors, ara la qüestió no és si grup o no grup. Sinó hem de fer un passet més i qüestionar el paper dels partits sobre la representativitat i el que rol que ha de jugar cadascun dels diputats. I dit això, no lluitaré per un grup propi al congrés, sinó vindicaré un canvi de paradigma que promogui la llibertat de decisió individual de cada representant electe.

Vull pensar que les decisions del grup, s’han d’adoptar internament en el comú acord de la majoria. Vull un PSC diposat a obrir el debat intern i a fer-nos-en partícips del debat previ. I una vegada decidida la posició, vull un posicionament clar que expliqui amb paraules planeres la  decisió del col·lectiu. I si, fruit del debat, un diputat, individualment i puntualment no està d’acord amb la majoria, vull reivindicar aquí, el dret al “vot particular” a votar de manera diferent sense penalització. Explicant-ho públicament (ara que la comunicació és directa i gratuïta) el perquè del vot particular, crec que enriquiria enormement el debat.

O es que estem acceptant en el panorama actual un sistema estamentari a l’estil de l’edat mitjana? (on més enllà dels interessos de l’església, dels senyors i dels aristòcrates, ara deixen participar al poble) és això? No crec que la disciplina de vot hagi de destruir la personalitat d l’individu.

(…i si lliguem això amb les llistes tancades però no bloquejades que deia en el punt anterior) hem de ser receptius a les noves propostes, no podem continuar com fins ara; es patètica la imatge del dit aixecat dient als diputats que “han” o “no han de votar”, però és que no ho saben? És que no hi ha dret a pensar diferent?

Posar en valor cada un dels representants electes, crec que és més interessant que decidir si tenim grup o no grup propi. Amb aquesta proposta, no només els catalans units podran fer força, no serà una batalla només de Catalunya vs Espanya, doncs més enllà de Soses hi ha Fraga i no Madrid i per reconstruir el federalisme cal que comencem convencent els que tenim a tocar, i no ens limitem a assenyalar allò que ens diferència amb aquells que gaudeixen de l’espectacle i la fricció des de la Capital de l’Imperio.

Un nou fòrum territorial, una àgora de debat permanent i una nova representativitat parlamentària: les meves alternatives al debat socialista. Sense perdre identitat del col·lectiu i guanyant en qualitat democràtica i legitimitat pública.