La necessària reforma de l’administració pública

El tercer punt del decàleg, escrit a quatre mans!
La versió reduïda per a l’article del bondia de maig.

Des d’aquell article de l’assagista Mariano José de Larra que en clau d’humor explicava les peripècies de Monseieur Sans-délai davant una peresosa i ineficient administració espanyola, ha plogut molt. I ara, la relectura del text ens resulta una caricatura divertida i hiperbolesca d’allò què va ser l’administració pública de principis del dinou.

Tanmateix, ben entrat ja el segle XXI, si avui aquell parisenc de la historieta es passeges de nou per les nostres contrades estic segura que encara quedaria força sorprès amb el retrat i el funcionament de les administracions públiques de casa nostra (i permeteu-me que ara i aquí les englobi totes elles en el mateix sac, sense cap distinció competencial).

L’administració pública ha canviat radicalment. Però queda molt camí per recórrer.

El primer pas del canvi va ser evidentment la Transició espanyola amb el nou repartiment i transferència de competències, la creació ex novo de les administracions autonòmiques i les mancomunitats de serveis de caire comarcal o supralocal. Però el punt d’inflexió va venir en l’aprovació de lleis com la Llei 30/1992, que per primera vegada establia un canvi de concepte radical: redactant un catàleg de drets ciutadans reals davant els poders exorbitants de l’administració, introduint una garantia enfront a la inactivitat o les delacions indegudes (amb el sentit positiu del silenci administratiu), establint un rescabalament davant els ciutadans derivada d’una responsabilitat administrativa (amb culpa o sense!), etcètera. Aquesta llei ha anat adaptant-se en nombroses modificacions, ja sigui via lleis d’acompanyament, o d’altres com les reformes del 99 o del 2003 o del 2010 que van incorporar força canvis quan a les relacions electròniques i les notificacions telemàtiques.

Tot i així, tot i els canvis legals encara avui queden algunes herències, alguns tics i comportaments fets a l’antiga, adquirits i arrelats al llarg dels anys, traslladats de generació en generació, i fins i tot transferits d’una administració a l’altra. Això, lligat amb l’ambició de creure que queda molt camí per recórrer, fa que encara avui haguem de parlar de la necessària i urgent reforma de l’administració i les institucions públiques.

I cap a on hem d’anar? Nou punts per al debat:

1.     Eficiència: cal establir indicadors de qualitat i d’excel·lència en tots els processos públics. Podem ser més àgils, podem cometre menys errors, podem ser més resolutius, equànimes i justos. Podem ser-ho i hem de ser-ho. Hem de tendir cap a l’eficiència i l’excel·lència administrativa.

2.     Proximitat: cal establir vincles personals entre els ciutadans i l’administració; els usuaris no només s’han de sentir com a casa (perquè és la casa de tots), sinó que s’han de sentir tractats amb exquisidesa, cura i dedicació. Per això els recursos humans esdevenen l’eix vertebrador de l’administració, professionals al servei de tots que han de ser els agents principals d’aquesta reforma i aquest canvi de concepte, doncs són el motor del canvi.

3.     Transparència: cal que tot allò que fem, TOT, pugui esdevenir públic. Cal que alliberem les dades de l’administració i les retornem sobiranament a qui n’és l’amo: tota la ciutadania.
Sempre respectant els límits de la privacitat i la intimitat dels usuaris i de protecció de dades de caràcter personal, hem de poder establir publicitat en els criteris, en els processos, en la selecció, en la provisió, en la contractació pública (per misèrrima que aquesta sigui)… en tot allò que puguem, hem de fer-ho transparent. Obrim les finestres de l’administració al nou món, ara que les noves tecnologies de la informació i la comunicació ens ho faciliten més que mai.

4.     Participació i deliberació: és evident que la pressa de decisions en l’administració està força acotada legalment i és clarament jeràrquica. Tanmateix, els nous temps i les noves relacions requereixen també noves maneres de liderar i de prendre decisions: cal escoltar, cal conversar i cal deliberar i establir uns criteris, en la mesura que sigui possible, sempre compartits.

5.     Democràcia: Cal desjerarquitzar en bona part l’administració i fer-la més horitzontal doncs les tasques i funcions dels treballadors cada vegada són més homogènies i transversals. Junt amb aquest canvi estructural, cal democratitzar l’accés als alts càrrecs i càrrecs de lliure designació; establir criteris objectius lligats a la formació, la implicació i la proposta i implementació de projectes de millora constant de les institucions.

6.     Igualtat: de tracte, què no vol dir homogeneïtat.
La defensa de la igualtat administrativa, ha de passar indubtablement per ser capaç d’aplicar exactament la mateixa solució en l’aplicació de la norma en casos idèntics, però també ha ser el suficientment flexible per no donar la mateixa solució a casos no iguals; doncs el treball diari et fa veure que són pocs els casos exactament iguals i que els criteris per modular-los massa vegades, esdevenen perversos. Aplicar la norma amb contundència i intransigència, sense poder amollar-la a les situacions i casos diversos és l’atemptat més gran a la igualtat de tracte dels ciutadans.

 7.     Immediatesa: vivim en el temps de la instantaneïtat, on amb tan sols 3 clics podem obrir-nos un compte bancari, realitzar la compra de la setmana, comprar un bitllet de tren o parlar i connectar-nos per internet amb parents que estan a molts quilometres de distància.  En canvi, l’administració encara avui pot trigar ben bé 1 any per reconèixer una pensió de dependència o sis mesos per donar una petita subvenció a una entitat local. Necessitem acotar els terminis de resposta de l’administració, doncs encara són excessivament amplis, i el més important, necessitem que aquests és compleixin; el retard de administració ha de ser penalitzat amb la mateixa exigència que el retard o les dilacions dels usuaris. Cal implementar amb rapidesa notificació electrònica i les relacions interadministratives per poder arribar a resoldre amb la meitat del temps del que necessitem ara, en un futur pròxim.

8.     Ciutadania activa i coresponsabilitat. El temps de la superioritat pública s’ha acabat, també el temps d’aquells que abusen d’allò públic i què amb per la seva manca de diligència col·lapsen i saturen els serveis de tots. Necessitem una administració àgil i amb serveis universals de qualitat; per aconseguir-ho no és només qüestió d’avocar-hi recursos, sinó que el compromís ha de ser per totes dues bandes: administracions i ciutadans compromesos i corresponsables. Administracions més humanes i ciutadans més exigents el comú.

9.     Interacció. Relació i comunicació d’anada i tornada.
Cal que no només els ciutadans siguin actius i que les administracions estiguin compromeses. Hem d’anar més enllà i buscar que la interacció s’estableixi entre totes les administracions, òrgans, institucions, ens, organismes, consorcis i qualsevol formula de gestió de serveis o capital públic. La interacció ens ha de servir per evitar la duplicitat d’esforços i les duplicitats (triplicitats i fins i tot quadruplicitats) d’administracions que realitzen exactament la mateixa feina i que dediquen personal i recursos de manera molt poc eficient. I ens ha de servir també per evitar invasions competencials de tota índole, acostant tan com es pugui l’administració al territori.

En definitiva, hem d’anar cap a l’e-govern i l’e-Administració: canvis en l’organització, noves aptituds, simplificació, qualitat, productivitat i accessibilitat a través de la incorporació de les tecnologies de la informació i la comunicació. Oficines i governs sense horaris, sense barreres i sense papers.