En defensa de l’Estat del Benestar

El segon punt del decàleg escrit a quatre mans amb el Paco Aranda, podeu veure el seu article en aquest enllaç, és també el meu article de l’abril al bondia.

Acabada la segona guerra mundial, després del “warfare state” (l’estat de la guerra) va nàixer el concepte de “welfare state” o estat del benestar, que consistia en la implantació de serveis socials amb caràcter universal per garantir que les persones no quedessin desemparades en determinades circumstàncies. L’estat es comprometia a establir així una educació mínima, sanitat i subsidis per malaltia, incapacitat, atur i jubilació.

Han estat molts els passos, petits i constants, que s’han anat fent per aconseguir que aquells primers serveis assistencials, concebuts (inicialment) com uns dret a una caritat universal de base estatal, per aquell que no tenia cap recurs on acudir, hagin esdevingut veritables pilars de protecció social per a totes les persones.

L’educació és la inversió més gran que pot fer un país mirant en el seu futur, és el pilar de la igualtat d’oportunitats i de la llibertat de les persones. No parlo d’invertir en el fracàs o no fracàs escolar, sinó vaig molt més enllà. Parlo de fracàs escolar i personal, i també, de fracàs i de fractura social. L’estat ha d’invertir en la garantia d’una bona educació integral, pública, gratuïta i laica al llarg de tota la vida, que combini l’aprenentatge dels ensenyaments reglats, amb els valors de la convivència, la superació personal, la responsabilitat cívica, l’esforç i la passió per la cultura. Amb el dret a l’educació no s’hi juga.

El dret a la vida i a la salut no pot esdevenir un privilegi d’uns pocs. I no pot estar sotmesa als comptes de resultats (mesurats tan sols en beneficis econòmics) d’una assegurança privada, doncs quan no sortís rendible a l’entitat, senzillament rescindirà els teus serveis o demanarà unes condicions econòmiques astronòmiques, accessible només a alguns. La sanitat ha de ser i és un dret universal, personalíssim que han de tenir totes les persones del món, pel sol fet de ser persones i pel sol fet que totes tenim dret a viure sans. Més enllà del color del qui governi i de la capacitat econòmica o la sensibilitat d’aquest, la salut de les persones no està en venda. No posem peatges impagables al dret a la vida.

La malaltia, l’atur, la maternitat, la incapacitat, la jubilació… són situacions que hom pot trobar-se al llarg de la seva vida, i quan hi arribi, ha de tenir els recursos suficients (no només econòmics, sinó assistencials, educatius, formatius i socials) per poder superar la situació. Hem de tenir el dret a un sistema de seguretat social sòlid i integral. No podem fer demagògia en l’ús i abús d’aquests drets, i no podem fer-ho des de l’administració i el govern. Ans al contrari hem de vetllar perquè aquests recursos siguin gestionats amb eficiència i sota el criteri de la responsabilitat col·lectiva. Però no en fem demagògia. No retallem ni destruïm en segons els esforços de tota una vida.

I l’últim pilar, el més nou, però gairebé el més necessari és el de la dependència. L’ajuda a les persones dependents, a elles per fer-les més autònomes i a les persones que en tenen la cura, per fer-les visibles i reconèixer-los la feina social que fan en benefici de tots. Estic segura que aquest pilar, que encara està en construcció i consolidació, serà el primer en quedar buit de contingut; potser no ho diran públicament perquè resultaria força impopular, però a la pràctica a través de la saviesa de la retòrica, apresa en grans escoles de negocis i publicitat, sabran fer-nos passar gat per llebre. Vacunem-nos contra la propaganda i la indiferència, que acabarà justificant la destrucció del “nou” dret social a la dependència.

Amb l’Educació no s’hi juga.
No posem peatges impagables al dret a la vida.
No retallem ni destruïm en segons els esforços de tota una vida.
Vacunem-nos contra la propaganda i la indiferència.

I ara, més que mai, fem córrer aquest manifest en defensa de l’Estat del Benestar, en defensa de l’educació, la sanitat, la seguretat social i la dependència. Tolerància zero a les retallades en aquests àmbits. Unes altres retallades són possibles: aquelles que passen la tisora als privilegis i beneficis astronòmics dels ingressos d’uns pocs.