La sortida de la crisi amb un esforç equitatiu per part de tots

Fa uns dies que parlava de les 90.000 ànimes del PSC, i acabava l’article amb nou punts per posar la base d’aquest federalisme intuitu persone al que em referia en el post. Nou punts compartits també al bloc del Paco Aranda; i igual que ell ja ha fet fa uns dies, seguint la sana tradició d’escriure alguns posts a 4 mans, avui em centraré a desenvolupar el primer dels nou punts:

Crisi i recessió són dues paraules de les que se n’ha fet un ús i un abús considerable, d’elles i de tots els sinònims o paral·lelisme que puguem trobar-ne: desfeta, decadència, depressió, canvi, etcètera.

Diguem com li diguem, per sortir-ne, hem de parlar clar i dir les coses pel seu nom. I trobat el nom i l’essència original, hem de buscar-ne les causes, observar les conseqüències i ben analitzat l’abast i la magnitud de la tragèdia, actuar ràpidament però encertadament i precís.

No sóc una experta en economia política, però com diria Tony Judt això no és cap entrebanc perquè des de la meva ignorància mundana i la meva mirada propera no pugui donar la meva recepta personal a allò que ens ha conduït on som i afegir fins i tot alguna proposta ingènua o atrevida per sortir-ne.

Parlem sobre les causes

Alguns posen l’accent als efectes devastadors de la globalització i dels mercats; parlen de crisi financera, crisi econòmica, crisi de capitals i crisi de recursos. I el responsable de tot plegat és tan immensament gran que no hi ha ningú capaç d’assenyalar-lo amb el dit ni personalitzar-lo en una sola persona (o grup), doncs som (i són) tots plegats coresponsables: governs de mirada curta capficats en gestionar la immediatesa sense pensar més enllà de les fronteres municipals o autonòmiques o estatals, o fins i tot europees; i governs entestats en presentar números de creixement astronòmics d’any en any com si d’una cursa sense fi es tractés.

Però no només són culpables els governs, tots i cadascun d’ells, dins de la seva competència i sense distinció de colors, també ho són aquests lobbys econòmics i de negocis mundials que fan pressió a governs i que decideixen amb una senzilla campanya de màrqueting que t’apeteix avui per sopar o quines bambes has de dur per estar a la última moda.

La lògica de les conseqüències

Però és massa fàcil aixecar la vista i mirar a la llunyania per assenyalar-ne les culpes, les causes i els culpables. Hem de mirar-nos el melic. Hem de ser sincers amb nosaltres mateixos i fer autocrítica: la principal crisi és la dels valors, la que va nàixer en el moment en el què cadascun de nosaltres va decidir entrar al joc de la mediocritat, de la cultura del showman, del diner fàcil, de la opulència i del malbaratament.

I les conseqüències: l’atur descontrolat, una economia estancada que no és capaç de generar sinèrgies i iniciatives ciutadanes emprenedores que s’arrisquin a guanyar -però també a perdre-, una generació de ni-ni’s (dels que ho són per convenciment –una minoria- i dels que ho són per assentiment –la gran majoria), un endeutament públic massa elevat que no pot retallar despesa social (i ara, menys que mai), desigualtats socials cada vegada més grans, una creixent xenofòbia ciutadana, o si més no, un cert recel a tot aquell que ve de fora (especialment de països més pobres que el nostre)… Hem deixat de parlar del dret a l’accés a l’habitatge per parlar del dret a “despendre’s” de l’habitatge sense càrregues, ni hipoteques ni imposicions… moltes conseqüències i molt diverses, palpables en el nostre dia a dia.

Però ni causes, ni culpes, ni conseqüències:

Propostes:

Acabar amb els privilegis: no podem continuar tolerant situacions de desigualtat social sense cap fonament només pel fet que històricament ha estat així. Hem de revisar la regulació i el funcionament de molts col·lectius: parlem de partits i de polítics (i dels què de la representació pública en fan el seu ofici), parlem també de funcionaris i treballadors del sector públic (i especialment de la designació i retribució dels alts càrrecs), i parlem d’empreses públiques i de subvencions desorbitades atorgades sense el rendiment de comptes ni la publicitat que correspon; i parlem de concessió de llicències per a l’exercici d’una activitat i del dret de concurrència i la transparència en aquesta…

Ni privilegis ni arbitrarietats de cap tipus. Hem de poder explicar i retre comptes a la societat de tot allò que públicament es fa i es decideix. Governs que alliberin dades, que siguin transparents, i que puguin fer gala d’una gestió exquisida dels recursos, eficient i incorruptible.

Equitat efectiva i real: en l’etimologia del nom d’arrel grega, equitat és el concepte d’igualtat lligada a la justícia. Per tant vol dir tractar de la mateixa manera als igual i de diferent manera als diferents. En termes econòmics o de la fiscalitat hem de definir-ho afirmant que hem de poder demanar encara més a qui encara té més, i a la vegada, buscar un emparament social encara més gran a les situacions de límit personal en les que viuen moltes famílies.

Equitats que es manifesten lluitant per allò públic i que defensen noves taxes Robbin Hood’s del segle XXI, o veus que parlen de continuar redistribuint la riquesa i gravant amb un 0,05% les transaccions financeres internacionals, per exemple.

Esforç i resultat: rics i pobres són paraules que ja no es porten, perquè ningú no és pobre, i això de les classes socials està de mode, doncs tothom es troba en alguna gama de riquesa més o menys intensa… I quan els governants parlen d’aquelles mesures per als que menys tenen, sembla que es refereixin a algú molt llunyà a nosaltres o d’aquella majoria de pagadors que no saben ben bé en que s’inverteix el seu esforç econòmic.

Hem de saber lligar l’esforç al resultat. Hem de palpar en la proximitat de la gestió la inversió del nostre treball. Resultat que agafa aparença d’escola, d’hospital, de llar d’infants o de carretera… però també de l’estima als nostres grans en forma de dependència, del tracte personal d’un bon metge, i de l’aprenentatge de la lectoescriptura dels nostres nens…

Resultats lligats a emocions, i esforços econòmics que val la pena “contribuir-hi”.

Plantar cara: i lluitar contra el frau fiscal, contra la cultura de l’A i el B, contra les enginyeries financeres capaces d’estalviar al “poder públic” quantitats astronòmiques per la genial interpretació d’una llacuna legal.

Com afirma el Paco, i aquí ho enganxo literalment: Cal sancionar, i no només econòmicament o judicial, si no i més important, socialment, cívicament, aquelles males pràctiques més fixades en el personalisme i l’individualisme que en la col·lectivitat, de guany ràpid i de pocs escrúpols.

Cal ser molt valents per lluitar contra els elefants (com diria Lakoff) que tenim emmarcats en el nostre subconscient i que ens condueixen la rutina i la dinàmica i el pensament del nostre dia a dia. Amb valentia, una certa dosi d’ingenuïtat, d’utopia i de convenciment personal que aquells que més criden o més es queixen no representen a la gran multitud de ciutadans silenciosos, treballadors i pacients, que volen un món socialment i econòmicament més just; podem sortir-ne, i sortir-ne bé, i tenim l’oportunitat, la capacitat i el deure de fer-ho plegats.