Fum i política, vicepresidents i floreros

Dissabte passat en el bloc Cortina de Fum d’en Toni Aira (que aprofito la menció per recomanar-vos-el doncs és un bloc de lectura i subscripció via RSS obligada), llegia un article que titulava “De professió, florero” i mencionava un reguitzell de polítics vicepresidents que ostenten un càrrec sense funcions, i que per tant, i fent-ne un símil botanico-polític són “floreros”. Però no floreros com descriu la wiki en totes les seves accepcions com un objecte per posar-hi flors, o bé una persona que ven flors,  o una improvisació musical o un instrument culinari. Cap d’aquests.

Floreros, com ell descriu, com “ornaments” polítics que serveixen només per fer bonic, però que s’omplen de pols en un racó. I, en el seu post, utilitza aquest adjectiu per referir-se a Joe Biden, Josep Lluís Carod-Rovira, Joana Ortega (donant-li la gràcia dels 100 primers dies), Josep Maria Bartomeu, Manuel Chaves… i l’estrella del post: Eugeni Gay, el nou vicepresident del Tribunal Constitucional.

I cito literalment: “Però Gay ja és vicepresident. Un català de número dos del TC és una bona foto. Per estètica. Pur guarniment, si no coartada. Ara! Necessitat d’aquest tipus de figures, i més en temps de crisi? Com a mínim, discutible.”

Fruit d’una conversa twitaire, habitual també amb un gran piulador com és ell, em vaig “comprometre” a respondre-li el post, i en això estic; argumentant el perquè no estic d’acord d’aquestes contundents afirmacions cap a Gay.

És cert, i comparteixo plenament, que la política amb el mal sentit de la paraula s’està americanitzant i fa que aquests virus transatlàntics en formats de floreros s’estenguin a casa nostra; no ho nego, tens tota la raó Toni; però aquest virus no només es detecta en format de vicepresident, sinó algunes vegades adopta el nom de conseller en cap o fins i tot ministres amb allò que anomenem “amb o sense cartera”… sigui com sigui el nom no fa el florero, sinó que coincideixo amb tu que són uns quants els que “ocupen” l’espai i el càrrec com un ornament polític. Toni, tolerància zero davant d’això.

Tanmateix, la figura del vicepresident del TC és una figura que des del 1979 que està regulada a la LOTC, i com bé saps, es tracta d’un magistrat amb “poders especials”, que actua en absència o vacant del president i que també “serveix” per presidir la sala segona del Tribunal. Per tant, amb la teva afirmació o bé entens que tots els vicepresidents del TC han estat floreros i que cal eliminar-ne aquesta figura, i crec que això no és el que es desprèn de la lectura del teu post, doncs com dic, és un magistrat amb tota la feina de magistrat més un plus de responsabilitat. O bé entens que la figura de la persona d’Eugeni Gay* és el que et fa pensar que és o serà florero?

I en aquest segon cas, tampoc no puc estar-hi d’acord, doncs, la seva posició jurídica sempre ha estat a favor de Catalunya i convido a llegir amb molt deteniment el seu vot particular a la sentència de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya. I sé que em diràs que això no ha evitat la sentència puc estar-hi d’acord… però d’aquí a atacar-ne al magistrat que més ha defensat Catalunya crec que hi ha un gran pas. I que no és el camí que hem de seguir. Potser enlloc d’atacar-lo hauríem d’aplaudir que una persona amb uns pensaments tan radicalment contraris a la majoria de magistrats del TC pugui ocupar-ne, ara, la vicepresidència. I hauríem de vindicar que aquesta figura rellueixi davant els seus companys i que els nou membres s’impregnin una mica dels seus pensaments, potser aleshores els magistrats floreros s’acabarien.

Tot i així, des d’aquí, agraeixo la inspiració d’aquest post i els twitts d’anada i tornada amb ell d’un dissabte a la tarda ben entretingut.

* Recorda a més, que el seu nom al seu dia va ser escollit amb l’acord de CiU,  per tant dona-li 100 dies de gràcia en el nou càrrec com a la Joana, no? :-P

Una nova llei electoral per a Catalunya?

Després de cada nou procés electoral a Catalunya, torna a posar-se a debat la “transitorietat” i la “legitimitat” de l’elecció dels nostres candidats. Doncs la llei que ens empara i que ens regula està completament desfasada en els usos i en els temps.

Avui he “rescatat” un petit estudi universitari que rondava per l’ordenador, he revisat les dades i les he posat ordenades i força presentables per si us poden ser d’interès.

El debat continua servit…  i cada dia que passa és menys justificable continuar amb aquest interinatge legal que fa més de 30 anys que mal-regula l’elecció als representants del màxim òrgan del país.

I tu, què n’opines?

De sous i d’expresidents. Apunts per a iniciats en funció pública (bis)

No m’agrada gens que els polítics, cap ni ningú i sota cap circumstància, tinguin sous vitalicis pel fet de servir a la ciutadania en ocupar temporalment un càrrec públic.

Aquest és un debat que fa dies està al carrer i que ara s’ha accentuat, a Catalunya pel canvi de legislatura i pel canvi de President, i a la resta de l’Estat per les “compatibilitats” de les pensions vitalícies dels expresidents d’Espanya amb altres activitats laborals retribuïdes a entitats pseudopúbliques.

Avui, em centraré només amb el debat a Catalunya, i en resposta a aquestes afirmacions tan contundents i aquestes altres (cadena_emails) que fa dies que corren per la xarxa i que volen fer ressò en el boca orella de les tertúlies de cafè arreu de Catalunya, deixeu-me explicar en dades, que hi ha de cert o d’exageració de tot plegat.

Les dades, primer les dades:

L’abril de 2003 uns mesos abans de les eleccions autonòmiques (novembre 2003), veient la possibilitat de la pèrdua del càrrec del Molt Honorable President Pujol, el Parlament va aprovar una llei que regulava la figura de l’expresident.

La llei 6/2003, de l’Estatut dels expresidents de la Generalitat de Catalunya, en els seus 7 articles preveu:

• El reconeixement i suport deguts que ha de rebre la institució.
• L’assignació econòmica: 80% del sou que cobrava com a President durant la meitat del temps que han ocupat el càrrec o com a mínim una legislatura sencera.
• Una pensió de jubilació vitalícia: del 60% del sou de president a partir dels 65 anys.
• Aquestes retribucions són incompatibles en l’exercici en actiu de qualsevol altra activitat retribuïda. L’interessat en té el dret d’opció. (Fet que no passa a la resta de l’Estat, que si es compatible la pensió vitalícia no només amb una altra activitat retribuïda sense limitació de sou, sinó que aquesta segona activitat pot ser a més finançada en part amb capital públic).
• Una pensió de viduïtat: del 50% de la pensió de jubilació al cònjuge o unió estable de parella.
• El regim estatutari: precedències protocol·làries en els actes públics i la seguretat que correspon.
• La creació de l’oficina de l’expresident.

Per desenvolupar aquesta llei es va publicar el Decret 195/2003, d’1 d’agost, que resumint estableix que:

• El tractament serà el de “Molt Honorable Senyor”
• L’oficina de l’expresident tindrà assignats 3 llocs de treball: 1 de categoria 30 i dos assimilats a la categoria 22.
• Dret al pagament d’un lloguer d’un immoble.
• Automòbil de representació i xofer
• Personal de seguretat

Dit amb altres paraules, el MH President Pujol abans de passar a ser expresident va regular-se ell mateix que cobraria, en quina situació quedaria i de quins mitjans disposaria. Tanmateix, això ningú ho va qüestionar o bé perquè els mitjans no se’n van fer ressò (fet que no he pogut constatar que fos del tot cert), bé perquè gran part de la ciutadania entenia (i entén) que un President (i la seva família) han fet un gran servei al país i que era coherent un tracte diferenciat a un expresident a l’alçada de qualsevol altre país europeu.

És un fet objectiu i constatable que ell va signar aquesta llei, i decret de desenvolupament ell mateix i el que aleshores era Conseller en Cap, ara MH President Artur Mas.

I aquesta ha estat una llei (bona o dolenta) que en el decurs d’aquests 7 anys no ha sofert modificacions. Tanmateix, ara aquells que la varen aprovar en interès de tots (però en benefici propi!) en reneguen quan ha de ser a un altre President al que se li ha d’aplicar. No tan sols en reneguen, sinó que no saben ni llegir l’articulat de la llei, tot afirmant que el President Montilla cobrarà aquest sou d’expresident 18 anys (fins a l’edat dels 65), quan en realitat en seran 4. I es dediquen a qüestionar les decisions personals del President Montilla, sense reflexionar ni un minut com va aparèixer aquesta llei i amb quina finalitat.

Vistes aquestes dades, en un moment com l’actual on el debat sobre els sous, la política i els càrrecs públics és més a flor de pell que mai crec que caldria escoltar, enmig de tan rebombori, una majoria de veus assenyades que parlen de:

1. La limitació de mandats com una eina de “sana” remodelació democràtica. Més de 20 anys en un càrrec és excessiu, m’aventuraria a dir que més de tres mandats també és excessiu, però bé, parlem-ne el debat és obert.
2. La compensació econòmica del càrrec públic cal adequar-la a les responsabilitats que aquest comporta. Però o bé pugem els sous i les pensions més baixes o bé es revisen a la baixa els sous dels càrrecs públics (de tots ells).
   No estic gens d’acord amb l’afirmació que diu que els [polítics] més bons no vindrien si els sous fossin més baixos; en conec molts de bons que durant un temps estan disposats a “perdre” diners, a “perdre” salut i a “guanyar” maldecaps i disgustos en la dedicació al seu càrrec.
   El sou d’un càrrec públic no pot ser 6 vegades més elevat que el sou del treballador més baix de la mateixa administració o 10 vegades més que el salari mínim interprofessional (un dels dos extrems no funciona), hem de lluitar perquè les desigualtats cada vegada siguin més petites i no més grans.
3. El còmput del temps en el càrrec no pot suposar pensions vitalícies exorbitants quan aquest es deixa d’ocupar. Podem parlar d’un interval de temps sensat que permeti fer una transició tranquil·la entre el càrrec i una altra feina ordinària, però no més enllà d’això. Podem parlar també de tenir una jubilació digna, si és el cas per raó d’edat, i podem acordar que sigui la que correspon per la cotització per la base màxima a la SS, però no dues o tres vegades aquesta.

El debat està servit, la meva posició és molt clara (i sé que molt contundent)… però sigui quina sigui la teva opinió, estimat lector, abans de la crítica per la crítica: les dades, primer les dades!

Els càrrecs públics que s’ocupen per designació política (per elecció ciutadana o per designació del govern) no han de ser un premi ni un benefici ni un privilegi. Tenir la confiança dels teus conciutadans per exercir la governança d’allò comú i decidir sobre d’allò que és de tots és la major riquesa a la que un polític pot aspirar, i aquesta riquesa no és quantificable amb una moneda de curs legal, sinó que els interessos cotitzen en aquells valors que duem en el cor.

Neules farcides de política i de democràcia

La meva col·laboració mensual al diair bondia.cat:

Les festes de Nadal acostumen a ser dies de retrobament familiar, de llargs dinars i de sobretaules encara més llargues i més distretes. Són aquells dies on l’ocasió afavoreix per fer un repàs exhaustiu de la situació personal, professional i sentimental de cada membre de la família i què, una vegada acabada aquesta primer passada de revista preceptiva, en el comú de les cases sorgeix o bé l’hora de l’acudit, si tens la sort de comptar amb algun/a membre amb una certa gràcia i art en el tema; o bé, entre les neules, els torrons i el cafè, amb la copa de cava mig buida, és el moment del debat polític. És llavors quan, a casa meva, totes les mirades, inclús les dels més xics, giravolten cap a la meva persona,“misteriosament” enguany més intensament que mai.

Podeu continuar llegint aquí.

Carta als reis mags

Avui volia escriure una carta en forma de poema. Una carta plena de desitjos i bons propòsits per a l’any nou i de regals en forma de paraules boniques per ser publicades dins d’un embolcall de paper fi en aquest espai digital. I volia compartir-la amb tots vosaltres… però ni carta ni desitjos ni propòsits ni regals. Pensant en allò que volia dir, m’he recorda’t d’un poema que fa temps vaig llegir en un bloc amic que segueixo i us recomano Totum Revolutum… i crec que amb el seu permís i amb el dels seus autors, la meva carta, serà el seu poema que us reprodueixo textualment i que us l’embolico i us el dedico; molt especialment, als que la signen: als mestres i professors. A cadascun d’ells, per tots els que he conegut, i per tots aquells que em queda per conèixer.

 

“CARTA ALS REIS.

 

Benvolguts Reis d’0rient,

jo us vull demanar,

aquests bonics regals

que no es poden comprar.

Tot un sac ple de temps

per poder compartir

amb aquells que estan sols

que no tenen amics.

 

Melcior, Gaspar i Baltasar,

porteu-me aquestes coses!

Melcior, Gaspar i Baltasar,

porteu-me aquests regals!

 

Una font de salut

per poder regalar

als malalts que pateixen

que no es poden curar.

Un paquet de petons

per poder-los donar

als infants d’aquest món

que no són estimats.

Melcior, Gaspar i Baltasar,

porteu-me aquestes coses!

Melcior, Gaspar i Baltasar,

porteu-me aquests regals!

Un grapat de somriures

per anar repartint

als que no saben riure

i els cal un somrís.

Una llavor de pau

per poder-la sembrar

per tot aquest planeta

i que es pugui escampar.

Melcior, Gaspar i Baltasar,

porteu-me aquestes coses!

Melcior, Gaspar i Baltasar,

porteu-me aquests regals!

 

I per mi us demano

-i no us sembli estrany-

un bon sac de paciència

tots els dies de l’any.

Ja ho sabeu que els infants

no són bons ni dolents.

I la carta la signen

els mestres d’Alpicat.

Melcior, Gaspar i Baltasar,

porteu-me aquestes coses!

Melcior, Gaspar i Baltasar,

porteu-me aquests regals!”