Ni una ni dues: noranta mil.
Aquests són dies d’anàlisi interna, d’opinions externes i de propostes de solucions diverses. Són dies durs per al PSC. Hom es pregunta que s’ha fet malament, que s’ha deixat de fer o el perquè del càstig tan contundent. Alguns culpen a la crisi, altres miren a Zapatero o a un tripartit que ha esgotat la paciència del català emprenyat, però també hi ha qui afirma que la comunicació és el nostre principal enèmic o que tot ha estat qüestió d’un candidat de poques paraules. Moltes veus sordes que parlen de culpes i culpables i que s’aventuren a dir que ja pronosticaven aquesta situació d’un temps ençà.
Aquests són dies de reflexió, però també han de ser dies de debat i d’acció. I vull començar per això primer, la reflexió: on som i d’on venim.
Bevem d’un arbre de tres branques, de la unificació de tres partits diferents que tenien un únic tronc: l’objectiu principal era vertebrar l’esquerra d’aquest país, Catalunya, i unir forces per optar a governar, i governar per poder ser la veu democràtica de la lluita pels drets dels treballadors i de les classes populars.
Des del 78 i fins avui: Reventós, Obiols, Serra i Montilla són i han estat les “primeres”* cares d’aquells ideals aplegats en un únic paraigua: el Partit dels Socialistes de Catalunya. Són les persones que han anat passant-se el testimoni en la construcció d’una socialdemocràcia federalista amb un projecte clarament municipalista, que ha vist el punt àlgid del projecte nacional en el govern a Catalunya en coalició dels darrers 7 anys.
I on som. Trenta-dos anys després d’aquells 15 i 16 de juliol ens situem en el moment més agredolç de la nostra història. La feina feta, la serietat de la governança, les presses per aplicar en poc temps els canvis i transformar tot allò que havia estat immòbil, la rapidesa que fa que de vegades les accions no poden ser absorbides ni enteses per una majoria, la queixa des del silenci i des del respecte, la responsabilització única dels efectes de la crisi; de les crisis, l’econòmica i però principalment la de valors… Tot això ens ha dut a tenir un govern amb una gestió de notable alt però amb una valoració per part de la ciutadania d’insuficient. On ens hem perdut? Que hem perdut?
Parlem ara del debat: i la qüestió que ens posen a debat són les dos “ànimes” del PSC. Després del dia D, dilluns, dimarts, dimecres, dijous… cada dia es parla de l’encaix d’un PSC dividit per dues ànimes –diuen-. Ànimes que se senten incòmodes en un mateix cos a causa de les tensions i els frecs del dia a dia. Personalismes i personalistes, veus que senten en la remor i el rebombori una oportunitat d’afeblir allò col•lectiu. Tirar la tovallola és molt més fàcil que acotxar-se per recollir-la.
El debat està tancat. No són ni una ni dues. Les ànimes del PSC són noranta mil. I totes, absolutament totes, hi caben en un mateix cos, que amb trenta dos anys és a la flor de la vida. Són noranta mil les persones que s’identifiquen amb el color vermell i que creuen que el socialisme a Catalunya no és ni seu ni meu, sinó de tots dos. Noranta mil afiliats que del debat en fan una riquesa, que del treball i l’esforç una forma d’entendre el món, i de la tolerància i el respecte els únics manaments per viure en plenitud com a ciutadà.
Però, tot i que el debat està tancat. Ara, cal vindicar l’acció. L’acció del futur, que passa se’ns dubte pel federalisme dels ideals. Contribuir i no imposar; aprendre i no alliçonar; conviure i no malviure; conversar i no monologar; parlar de veïnatge i fraternitat enlloc de sobiranisme o unipaternalisme; de diglòssia enlloc de bilingüisme; d’empatia i complicitat enlloc de preponderància de ningú sobre ningú; d’oportunitats enlloc d’oportunisme. Mirar allí on sumem i no on dividim.
Reescriurem el nou federalisme, l’explicarem millor, el construirem més a poc a poc, buscarem la complicitat al nord, al sud i també a l’oest. Estic segura que el socialisme, ha de sortir a retrobar i a conversar amb cadascuna d’aquestes noranta mil ànimes. I ho farem, ens hi posem a treballar aquesta mateixa tarda, i comencem per aquí. Anem a recuperar les bases d’un socialisme entès en el perfecte encaix entre el concepte de nació, Estat i pluri-regió, recuperem un encaix més gran que aquest, provem d’encaixar a cada persona en el seu propi projecte vital davant d’un món complex. Posem les bases inicials d’aquest nou federalisme intuitu personae que passa per aquests nous punts:
1. La sortida de la crisi amb un esforç equitatiu de tots.
2. La defensa de les conquestes socials de l’estat del benestar, dels seus pilars públics: educació, sanitat, seguretat social i dependència
3. La reforma de l’administració i les institucions
5. La vertebració territorial.
6. El progrés econòmic, la innovació i la recerca.
7. La sostenibilitat del medi natural.
8. La cultura com a projecte de tots
9. Un pacte de ciutadania
(* “primeres” em refereixo a Primers Secretaris del PSC. De veus capdavanteres n’hi ha hagut moltes més, com per exemple en Pasqual)
També podeu compartir aquests nou punt final al bloc del Paco.
12 Responses to “Ni una ni dues: noranta mil.”
Trackbacks / Pingbacks
- - 28 desembre 2010
- - 2 febrer 2011
- - 6 maig 2011
- - 30 maig 2011
- - 6 juliol 2011

“L’acció del futur, que passa se’ns dubte pel federalisme dels ideals.”
Tinc la sensació que en aquesta frase hi poses el federalisme amb calçador, perquè hi ha de sortir, però que no hi encaixa gens.
“Contribuir i no imposar”: sona bé. I què és que vol imposar, per cert?
“aprendre i no alliçonar; conviure i no malviure”: També; sona bé; i?
“conversar i no monologar”: però conversar entre vosaltres, els socialistes (monòleg de partit)? o conversar amb el país? Si esteu per no imposar i esteu per aprendre, podem parlar d’independència seriosament, com un objectiu que pugueu fer vostre? Rebutgeu aquesta possibilitat per algun motiu concret? Perquè normalment la gent del PSC es limita a dir que no és sobiranista i punt o que no ho és perquè la majoria de gent no ho és; o ho rebutja com un tema identitari, quan en realitat és un tema social que les esquerres no haurien de negligir.
“parlar de veïnatge i fraternitat enlloc de sobiranisme o unipaternalisme”: et puc assegurar que la relació Catalunya-Espanya viurà els seus moments més dolços quan realment ens puguem tractar de tu a tu, quan hi hagi entre nosaltres el veïnatge i la fraternitat de dos estats veïns.
“…de diglòssia enlloc de bilingüisme; d’empatia i complicitat enlloc de preponderància de ningú sobre ningú; d’oportunitats enlloc d’oportunisme. Mirar allí on sumem i no on dividim.” Em quedo en això darrer: on sumem? El projecte d’esdevenir estat és un projecte integrador, que adrecem a tots els catalans i catalanes.
A la primera etapa de govern d’esquerres hem fet junts tot el trajecte que hem pogut, però quan ha calgut que el PSC exigís al PSOE l’assoliment d’un acord de finançament (setembre-desembre de 2008), no ho ha fet per por de fer-li perdre les eleccions. Heu posat el PSOE per davant del país. Això és veïnatge i fraternitat?
Em temo que no, Jordina.
Ara tenim l’oportunitat de regenerar l’esquerra catalanista i ho farem. Però l’articulació d’aquest moviment no pot fer-se al marge de la voluntat creixent d’esdevenir un estat, justament, per poder fer les polítiques socials que l’esquerra vol fer.
No veig cap motiu pel qual no pugueu fer vostres les aspiracions d’un estat propi. Hi anem perquè la majoria ho vol, i és millor que sigui l’esquerra qui lideri aquest procés. Si el fa la dreta, el farà igualment, però a la seva manera. Pensa-hi.
Xavier, gràcies pel comentari, m’encanta el debat de re-construcció de l’esquerra a Catalunya. :)
Però, deixa’m que et pregunti: com podem des de l’esquerra, marcar un projecte nacional que tingui com a únic objectiu final del camí l’assoliment d’un estat propi? És que creus que a partir d’aquell moment, i per art de màgia tots sortirem al carrer a fer una gran festa, perquè s’hauran acabat totes les enfermetats del món, tots els problemes econòmics i començarem a ser els catalans més feliços, millors persones, amb menys criminalitat i lligarem els gossos amb llonganisses?
Jo no ho crec.
No estic d’acord que la gran majoria de persones d’aquest país que se senten d’esquerres, supeditin aquest sentiment, única i exclusivament a la voluntat creixent d’esdevenir Estat.
Precisament, aposto per una visió completament contraposada.
Crec, que l’esquerra en general fa massa temps que s’ha perdut en debats identitaris, en temes d’ànima nacional, ens hem recollit a les banderes, a veure qui la tenia més gran i qui l’aixecava més amunt, hem utilitzat les banderes per marcar la diferència. I això ha fet que el debat és radicalitzés per aquells que s’aferren a un nacionalisme espanyolista que a cop de sentència mostra la seva força, i un nacionalisme català, que no és capaç d’explicar les virtuts de la diferencia més enllà de basar tot el seu discurs en plantejaments neo-capitalistes i neo-liberals, que deixa’m dir-t’ho… són molt poc d’esquerres.
Per això, mentre nosaltres no hem estat capaços de refer els ponts, submits en les diferències. La dreta d’aquí i d’allí, aixecant les respectives banderes, han trobat forat per fer creure a la gent que el plantejament estava en la solució de la bandera.
I torno, i em permeto parafrassejar-te :)
“No veig cap motiu pel qual no puguis fer teves les aspiracions que la majoria dels catalans volen. Catalunya és una nació d’esquerres, ara, governada per la dreta. Catalans i catalanes, que cadascun d’ells té el seu projecte de vida, i que lluita per superar-se individualment i col·lectiva i trobar un encaix en un món complex”
La lluita de masses, ara és més individualista que mai. Per fer-ne una massa has de comptar amb tots els ingredients. I ara estem en això… amassant el futur.
Una abraçada Xavier i gràcies pel debat!
Seguim
Hola Jordina,
M’agrada molt com has expressat la idea d’entrar en el debat que necessita el PSC per enfortir el seu projecte, un projecte socialment just i d’esquerres, posant en el centre del debat la qüestió de les dues ànimes que li són pròpies.
I és precisament per això que em fa certa il·lusió comentar-te el post. Bé, ja saps que jo sóc independentista, i és perquè opto a prioritzar un referèndum d’independència liderat per l’esquerra catalana i des de la socialdemocràcia com a solució de país. Però crec fermament que si hi ha un partit que representa la realitat social catalana i amb gran exactitud és el PSC. No la representem Esquerra -ni tampoc CiU- amb només la branca catalanista. Tampoc la representen el PP ni Ciutadans amb únicament la branca espanyolista. Qui millor la representa és el PSC amb les seves dues ànimes, perquè a Catalunya hi ha persones que se senten catalanes, però també n’hi ha que se senten espanyoles.
En aquest sentit, la raó em porta a pensar que què bonic que és que en un partit hi pugui conviure una àmplia gamma de pluralitat d’idees, de riquesa, de diverses persones diferents, que pensen diferent, però que al cap i a la fi s’avenen per a un projecte comú. De fet, tots els partits necessiten tenir riquesa interior i gaudir d’aquesta pluralitat, és el que els fa grans! Això és el que hem perdut Esquerra; la nostra gran baixada de vots és, precisament, l’haver perdut aquest pluralisme. En el nostre cas, és clar que ha estat en un altre sentit més enfocat a la branca catalanista i independentista. Però se’n pot traslladar la idea. Esquerra no hem tingut un líder que cohesioni, per això ens ha marxat molta gent. En canvi al PSC heu tingut algú que ha sabut mantenir aquest equilibri.
Aquest equilibri el podem traduir també a nivell nacional. Et seré franc, en Pasqual Maragall és un polític nat, dels que s’ho valen. No obstant, li va ser difícil (perquè ho és) de mantenir l’equilibri en el tripartit, i va arribar un dia que es va trencar. Esquerra tampoc ho vam posar fàcil, s’ha de reconèixer. Equilibrar un govern d’esquerres i a la vegada tant plural no és fàcil, tanmateix el president Montilla ho ha sabut fer molt bé, ha estat una gran virtut com a president. Potser sí que és veritat que no té tanta oràtoria, però ha mantingut ferm un govern social i d’esquerres amb un equilibri que potser també li és innat. Qui sap.
Per això penso que el PSC es podria equivocar si, al final, decidís establir una única ànima en el seu cor vermell. Tinc entès, i segons diuen algunes veus via Twitter, que en Montilla té interès en portar la Carme Chacón (representa més el sector espanyolista). Per altra banda, he sentit en Castells parlar de consolidar un projecte de l’esquerra catalana, i que ja ha establert diàleg amb Ernest Maragall, Montserrat Tura… i em sembla que ha dit algú més però ara no recordo (es nota que és tard). Pel meu gust, preferiria que s’hi quedés el sector més catalanista, en el PSC (i la Tura m’agrada molt!). Però per a mantenir aquesta pluralitat interna crec que us cal algú que aposti per les dues ànimes i que sàpiga mantenir-les cohesionades.
I sobretot, sobretot, no cometeu l’error que hem comès ERC. Ens ha faltat cohesió entre totes les nostres veus internes; i dels antics líders només en queda un perquè tots han hagut de marxar, donat que el seu pensament diferent no era tolerat per la directiva nacional. En Junqueras ho resumeix tot en aquesta magnífica frase: «La unitat del partit no es pot confondre amb la seva homogeneïtat, perquè aquesta homogeneïtat pot conduir a un procés de minorització». És la clau de totes les qüestions!
Ara mateix Catalunya no té una oposició d’esquerres i catalanista que pugui instruir el nou Govern de la Generalitat, i és feina de tots plegats bastir aquesta oposició per tal que les dretes que governen siguin menys ofensives damunt de la classe treballadora. Jo, a més d’independentista, sóc sobretot d’esquerres, socialista i republicà, i com que provinc de família pobre i humil em preocupa molt que en temps de crisi governi la dreta especuladora al nostre país.
Doncs què esperem? Hi ha molta feina a fer i tenim la classe treballadora esperant-nos. Som-hi! :)
Gerard!
Moltissimes gràcies pel comentari!
Veig que coincidim força en el projecte de futur de l’esquerra d’aquest país. Una esquerra que és la veu majoritària d’aquest país, i que no pot dedicar-se a excloure a ningú, per una qüestió de matissos.
Els matissos, les opinions diverses, enriqueixen. No podem anar divits davant d’una dreta cada vegada més voraç.
Som-hi!
Una abraçada
Disculpa’m que hi torni, però hi ha només dues idees que hem de treure del debat perquè són falses i ho distorsionen. En primer lloc , et cito: “És que creus que a partir d’aquell moment, i per art de màgia tots sortirem al carrer a fer una gran festa, perquè s’hauran acabat totes les enfermetats del món, tots els problemes econòmics i començarem a ser els catalans més feliços, millors persones, amb menys criminalitat i lligarem els gossos amb llonganisses?”
És que creus que sóc idiota? Creus que em mereixo que em tractis com una criatura ingènua? Creus que resulta gaire constructiu per part teva desqualificar d’aquesta manera la proposta d’un estat propi? Evidentment que no és cosa de màgia ni de lligar gossos amb llonganisses, però 3.000 euros per persona i any t’asseguro que donen per a molt. En nom de quina esquerra es pot renunciar a 3.000 euros? En nom de la unitat d’Espanya, potser?
I, lligant amb això, qui ha dit que la independència sigui una qüestió identitària? És una qüestió social: necessitem resoldre l’escanyament econòmic de l’espoli. I és justament el discurs identitari dels qui se senten tan catalans com espanyols o més espanyols que catalans el que interfereix aquesta voluntat.
Per mi, encantat de continuar el debat, però si no et fa res, resolem abans aquestes dues qüestions. I després continuem, ja des del respecte mutu. Va bé?
Respost via twitter i de manera monografica:
@xaviermir doncs sí, posicions cada vegada + llunyanes… espoli, idiota, ingenu, criatura… dient coses que no he dit no arribarem enlloc.
@xaviermir si el teu debat passa x convencem q la ÚNICA opció valida és l’independentisme de 3.000€, no cal q perdis 1segon + de paciència.
Salut!
Hola Jordina! Estic d’acord amb tu amb els punts que enumeres com a prioritats, però a més cal que s’alcin altres veus quan toqui….Et convido a llegir el meu nou Post:
“Generació@2pol.cat La simbiòsi entre dues ànimes” a veur què et semble. Ampliem la conversa activa…Una abraçada! María