Ni una ni dues: noranta mil.

Aquests són dies d’anàlisi interna, d’opinions externes i de propostes de solucions diverses. Són dies durs per al PSC. Hom es pregunta que s’ha fet malament, que s’ha deixat de fer o el perquè del càstig tan contundent. Alguns culpen a la crisi, altres miren a Zapatero o a un tripartit que ha esgotat la paciència del català emprenyat, però també hi ha qui afirma que la comunicació és el nostre principal enèmic o que tot ha estat qüestió d’un candidat de poques paraules. Moltes veus sordes que parlen de culpes i culpables i que s’aventuren a dir que ja pronosticaven aquesta situació d’un temps ençà.

Aquests són dies de reflexió, però també han de ser dies de debat i d’acció. I vull començar per això primer, la reflexió: on som i d’on venim.

Bevem d’un arbre de tres branques, de la unificació de tres partits diferents que tenien un únic tronc: l’objectiu principal era vertebrar l’esquerra d’aquest país, Catalunya, i unir forces per optar a governar, i governar per poder ser la veu democràtica de la lluita pels drets dels treballadors i de les classes populars.

Des del 78 i fins avui: Reventós, Obiols, Serra i Montilla són i han estat les “primeres”* cares d’aquells ideals aplegats en un únic paraigua: el Partit dels Socialistes de Catalunya. Són les persones que han anat passant-se el testimoni en la construcció d’una socialdemocràcia federalista amb un projecte clarament municipalista, que ha vist el punt àlgid del projecte nacional en el govern a Catalunya en coalició dels darrers 7 anys.

I on som. Trenta-dos anys després d’aquells 15 i 16 de juliol ens situem en el moment més agredolç de la nostra història. La feina feta, la serietat de la governança, les presses per aplicar en poc temps els canvis i transformar tot allò que havia estat immòbil, la rapidesa que fa que de vegades les accions no poden ser absorbides ni enteses per una majoria, la queixa des del silenci i des del respecte, la responsabilització única dels efectes de la crisi; de les crisis, l’econòmica i però principalment la de valors… Tot això ens ha dut a tenir un govern amb una gestió de notable alt però amb una valoració per part de la ciutadania d’insuficient. On ens hem perdut? Que hem perdut?

Parlem ara del debat: i la qüestió que ens posen a debat són les dos “ànimes” del PSC. Després del dia D, dilluns, dimarts, dimecres, dijous… cada dia es parla de l’encaix d’un PSC dividit per dues ànimes –diuen-. Ànimes que se senten incòmodes en un mateix cos a causa de les tensions i els frecs del dia a dia. Personalismes i personalistes, veus que senten en la remor i el rebombori una oportunitat d’afeblir allò col•lectiu. Tirar la tovallola és molt més fàcil que acotxar-se per recollir-la.

El debat està tancat. No són ni una ni dues. Les ànimes del PSC són noranta mil. I totes, absolutament totes, hi caben en un mateix cos, que amb trenta dos anys és a la flor de la vida. Són noranta mil les persones que s’identifiquen amb el color vermell i que creuen que el socialisme a Catalunya no és ni seu ni meu, sinó de tots dos. Noranta mil afiliats que del debat en fan una riquesa, que del treball i l’esforç una forma d’entendre el món, i de la tolerància i el respecte els únics manaments per viure en plenitud com a ciutadà.

Però, tot i que el debat està tancat. Ara, cal vindicar l’acció. L’acció del futur, que passa se’ns dubte pel federalisme dels ideals. Contribuir i no imposar; aprendre i no alliçonar; conviure i no malviure; conversar i no monologar; parlar de veïnatge i fraternitat enlloc de sobiranisme o unipaternalisme; de diglòssia enlloc de bilingüisme; d’empatia i complicitat enlloc de preponderància de ningú sobre ningú; d’oportunitats enlloc d’oportunisme. Mirar allí on sumem i no on dividim.

Reescriurem el nou federalisme, l’explicarem millor, el construirem més a poc a poc, buscarem la complicitat al nord, al sud i també a l’oest. Estic segura que el socialisme, ha de sortir a retrobar i a conversar amb cadascuna d’aquestes noranta mil ànimes. I ho farem, ens hi posem a treballar aquesta mateixa tarda, i comencem per aquí. Anem a recuperar les bases d’un socialisme entès en el perfecte encaix entre el concepte de nació, Estat i pluri-regió, recuperem un encaix més gran que aquest, provem d’encaixar a cada persona en el seu propi projecte vital davant d’un món complex. Posem les bases inicials d’aquest nou federalisme intuitu personae que passa per aquests nous punts:

1. La sortida de la crisi amb un esforç equitatiu de tots.

2. La defensa de les conquestes socials de l’estat del benestar, dels seus pilars públics: educació, sanitat, seguretat social i dependència

3. La reforma de l’administració i les institucions

4. Una nova llei electoral

5. La vertebració territorial.

6. El progrés econòmic, la innovació i la recerca.

7. La sostenibilitat del medi natural.

8. La cultura com a projecte de tots

9. Un pacte de ciutadania

(* “primeres” em refereixo a Primers Secretaris del PSC. De veus capdavanteres n’hi ha hagut moltes més, com per exemple en Pasqual)

També podeu compartir aquests nou punt final al bloc del Paco.