Reflexió

27 de novembre, això vol dir que només falta 1 dia per al 28N, i que només queden dos capítols d’aquest diari de campanya escrit a 4 mans que ha intentat explicar el nostre dia a dia, donar a conèixer totes les persones que han posat el seu granet de sorra a la campanya i dedicar a cadascuna d’elles una happy pill: una dosi de felicitat en forma de llaminadura del pot que corona i endolça el “nostre” despatx (despatx del Paco, amb la meva invasió personal durant la campanya).

I avui és també jornada de reflexió, una jornada de 24 hores que serveix en teoria per revisar totes les opcions polítiques i decidir el vot. Però, com sabeu, aquesta feina, el Paco i jo l’hem anat fent cada dia i per tant avui no entrarem a reflexionar més sobre la campanya ni a parlar de cap altre membre de l’equip. Deixem per demà la sorpresa d’una happy pill molt especial i per més endavant una valoració de tot plegat. Però avui enlloc de reflexionar parlarem de nosaltres, jo del Paco i ell de mi, i també de la pròpia experiència personal de cadascun.

I deixeu-me començar per això últim. Per parlar de l’experiència personal, avui vull fer una menció especial a aquelles dos persones que ens han acompanyat tots aquests dies de campanya, fent-nos costat en tot moment, tot i arribar a altes hores de la nit a casa i treballant dissabtes, diumenges, festius i dies de guardar. Aquelles dos persones que et parlen mentres mires al mòvil i quan et pregunta: “que no m’escoltes” has de contestar “ho sento mirava la premsa, què deies?” i, tot i així, no s’enfanden. En el meu cas, avui li he de dedicar un pot sencer de happy pills a l’Albert. Doncs, aquests 15 dies de campanya, no només ha suposat el nostre habitual distanciament quilòmetric per motius professionals, sinó que al distanciament s’hi ha sumat moltes hores de “desaparició” absorbides per temps de feina i més feina. I en aquests dies trobar una estona per fer una trucada furtiva o un passeig de mitja horeta sense cap altra preocupació que conversar i gaudir del paisatge ha estat realment difícil. Per ell i per la Marta, caldria dedicar-los-hi tot el post sencer, per la paciència i l’estima.

Però, avui no només us parlaré de la meva experiència personal, vull retre en aquestes ratlles un homenatge molt especial al Paco. Com us deia en el post del dijous, retrobar al Paco de la mà del Miquel, ha estat un camí ple de sorpreses i de bons moments. El Paco és d’aquelles poques persones que sap veure en tothom una virtut i amb una rialla sempre d’orella a orella, amb paraules sempre d’agraïment i d’admiració és capaç de construir un equip humà a la seva vora on tothom se’n sent una part imprescindible d’un tot homogeni cohesionat, on l’amistat, la lleialtat i la professionalitat estan per sobre de tot. I això, m’encanta. No m’equivocaré en afirmar rotundament, que si pregunteu a qualsevol persona que treballa per ell, que en pensa d’ell com a jefe, només us en sabrà donar elogis. Perquè el Paco és detallista, observador, atent, amable, entusiasta, bromista i té aquest do de l’empatia amb tothom que l’envolta. I puc dir que la campanya, ha fet que per mi el Paco, passi a ser un dels meus millors amics, no tan sols a nivell polític sinó també a nivell personal.

Com deia jo també en un e-mail dirigit a tota la sectorial, hem sento la persona més afortunada del món, d’haver pogut construir aquesta campanya 2.0 amb l’equip de persones més meravellós que un es pugui imaginar, la qualitat humana de cadascun d’ells és la principal virtut d’aquest projecte nostre; d’aquesta campanya 2.0. Des d’aquí un elogi a l’amistat i un homenatge i un agraïment molt especial al Paco, per confiar des del primer dia en mi, en el 2.0 i en aquest equip.

Estic segura que el viatge que acaba demà ens deparà noves aventures conjuntes en un futur no molt proper. En el 2.0 o més enllà :-)