Je me souviens
Article d’agost! (publicat des d’un dispositiu mòbil disculpeu el errors!)
La flor de lis sobre un fons blau, Notre Damme majestuosa a le côté de l’hôtel de la ville, una passejada per la citadelle, parada i fonda per menjar una crêpe o una fondue i continuar caminant una estona més enllà per tafanejar les paradetes que hi ha al costat d’una placeta on artesans d’arreu de la francofonia ofereixen tot tipus de manualitats i litografies que recorden els carrers de la ciutat de l’amoeur, galeries d’art i més galeries de totes mides apareixen per carrerons estrets, i a cada racó una imatge de postal que omple de colors i flors fins a l’ultim dels detalls, olors de cafè amb mantega i sucre… Oh, la la… C’est la France!
Doncs tot i que sembla una estampa de qualsevol poblet de França, no estic a la França amb la que esteu pensant, sóc uns quants quilometres més enllà, a la Nouvelle France -com diuen per aquí- en aquell territori enmig de Canadà que es coneix com el Quebec.
Je me souviens, llegeixo arreu, jo me’n recordo -diuen- i fan referència a la batalla del 1759 quan Quebec va caure derrotada en mans dels anglosaxons. Però no massa temps després, el poder britànic es va adonar de les diferències radicals del poble quebequés amb la resta del Canadà i al 1774, va promulgar l’Acta del Quebec, document pel qual es reconeixien els drets dels canadencs francòfons per damunt d’allò establert per la constitució britànica (que després fou canadenca).
La regió del Quebec ha estat per a molts altres pobles “oprimits” (oprimits -en el cas de Catalunya- per la mateixa estirp de reis que aquí tenen per bandera) el mirall de respecte, de tolerància i de coexistència d’una nació pròpia dins d’un estat que no exerceix dret de conquesta i que posa en valor com una riquesa pròpia les diferencies dels seus conciutadans. I és la màxima expressió de respecte per al poble del Quebec l’oportunitat que han tingut tots els quebequesos per decidir d’autodeterminar-se com a poble en dos referèndums consecutius (en els que ha guanyat el no).
Traslladant-me amb melangia a casa nostra, aquesta Catalunya que s’emmiralla del món i divisant des de la distància el sentiment quebequès, jo dic Je me souviens aussi – jo també me’n recordo-. I, recordo la Catalunya d’ara amb la Catalunya de fa 7 anys… i, inevitablement, comparo, i miro per on miro, veig fets i més fets.
Ara que s’acosten les eleccions i que hi ha hagut tant de soroll, Catalunya vol que els seus polítics parlin clar, i que diguin sense embuts i sense mentides, quin és el projecte que volen per Catalunya i quin és el model de nació amb el que se senten comòdes; no s’hi val a dir que ja ho veurem, no s’hi valen més ambigüitats… La pregunta és prou clara, i ara, hi ha l’oportunitat d’escollir de nou.
Jo me souviens aussi et je préfère… Una Catalunya catalanista, dins d’una Espanya federalista, i d’una Europa amb vocació internacionalista. Je préfère una Catalunya social preocupada per les persones que hi viuen i treballen, i que volen construir amb els fets la seva propia història. Aquesta és la veritable estima a Catalunya, una nació d’esquerres, plural i diversa, tolerant i oberta al món, hospitalària amb aquell que empès per la curiositat s’acosta a casa nostra per a coneixer-nos; en definitiva, l’estima a les persones que són Catalunya.
et veig en plena forma jordina.
Entenc perquè vols el federalisme, però no entenc com pots creure que els espanyols podran mai ser federalistes com els canadencs.
I no em ficaré amb el teu partit, ja que tenint en compte que cal 2/3 parts del Congreso per a modificar la Constitució espanyola per a assolir aquest federalisme somiat, suposant que poguéssiu convèncer a la majoria del PSOE, encara s’hauria de superar la oposició del PP. Aquest, si només és per a contraposar-se al PSOE, està garantit que votaran en bloc i en contra!
El problema d’aquest volgut estat federal és que Espanya no és el Canadà, i el PP no és el Conservative Party of Canada. I el Tribunal Constitucional espanyol té encara menys (si cap) a veure amb el Supreme Court of Canada.
En resum, el federalisme és una quimera, ja que a banda de l’aprovació de la ciutadania de Catalunya, exigeix l’acord amb les forces polítiques i fàctiques espanyoles. L’independentisme, en canvi, només li cal l’aprovació de la ciutadania.
En fi, tothom té el dret a somiar en el seu mon perfecte. Però a diferència dels somnis particulars, la política ha de solucionar els problemes de la ciutadania, i els (i les) polítics tenen la obligació de progressar, no pas de mantenir l’estatus quo, per a millorar les condicions, tant materials com intangibles, del seu electorat.
I la meva resposta al teu comentari i post! :-)
Yuri, primer de tot merci per citar el meu article, això de la xarxa diuen que és com el coneixement i que com més el comparteixes més gran es fa, per tant, d’avançada agraïments :-).
En segon lloc, i tal com t’he insinuat via twitter, estic convençuda que la via federal no està morta – tan espanyola com europea-, sinó que el fet de voler matar-la aquí a Catalunya al•legant que es una quimera, només engrandeix els sentiments nacionalistes que enlloc de la senyera enalteixen la roja.
I jo, com d’altres persones – que no sé si som molts o pocs, però si uns quants – no estem disposats en què aquesta guerra de banderes passi per sobre de les persones, per sobre dels seus drets de ciutadania i que serveixi tan sols per deslligar pobles als quals no només estem units per una tradició històrica comuna, sinó també per la proximitat i per l’origen dels antecessors de molts dels que ara fem més gran aquesta terra nostra, i per tant, no renunciem ni a una bandera ni a l’altra. Si que ho fem al sentiment de propietat territorial, si que ho fem al menyspreu amb que la dreta nacionalista (i com tu dius també d’algun company nostre del PSOE – a totes les cases hi ha de tot-) mira Catalunya i el seu autogovern i a la seva llengua, a la seva cultura, a la seva tradició…
Al meu entendre, la via federalista està més viva que mai, i és des de Catalunya que l’hem de liderar, arraconant d’una vegada per totes els nacionalismes de la dreta rància, i buscant els aliats a la resta de l’Estat (que en són i jo en conec uns quants). Amb la nostra actitud de sobiranisme vs sobiranisme i de a veure qui la té més gran (a la bandera em refereixo ;-P) només fem que aquests aliats nostres s’amaguin més a la seva cuirassa perquè no se sentin còmodes ni amb el que tenen a casa seva ni amb el que veuen cap al nord-est de la península.
Catalunya, sempre ha estat un territori pioner, una terra oberta, treballadora, d’esquerres i amb una clara visió de futur; però el principal tret de les persones que vivim a Catalunya, és la nostra capacitat de respecte, de tolerància i d’empatia cap a totes les persones que s’acosten a casa nostra, és la nostra idiosincràsia. I ara més que mai, hem de fer gal•la d’aquesta manera de ser que tenim.
Des de la pedagogia, des del respecte, des de la valentia i sense resignació… fent de curcons aquí i a fora… serem capaços de fer-nos estimar i buscar els aliats que ens calen per girar la truita (ni francesa ni espanyola… :-P sinó la truita de les idees federalistes!)
També és propi dels catalans, aquest sentiment pessimista que ens aclapara i que ens fa veure-ho tot negre de repent… però per “curar-nos” d’aquest gen tan característic només cal fer com jo i reflexionar i fer de somiatruites i somiaquimeres… que no renuncien a la via federal, de tant en tant!
Una abraçada ben forta, des de la discrepància que enriqueix el debat!
Salut!