Je me souviens
Article d’agost! (publicat des d’un dispositiu mòbil disculpeu el errors!)
La flor de lis sobre un fons blau, Notre Damme majestuosa a le côté de l’hôtel de la ville, una passejada per la citadelle, parada i fonda per menjar una crêpe o una fondue i continuar caminant una estona més enllà per tafanejar les paradetes que hi ha al costat d’una placeta on artesans d’arreu de la francofonia ofereixen tot tipus de manualitats i litografies que recorden els carrers de la ciutat de l’amoeur, galeries d’art i més galeries de totes mides apareixen per carrerons estrets, i a cada racó una imatge de postal que omple de colors i flors fins a l’ultim dels detalls, olors de cafè amb mantega i sucre… Oh, la la… C’est la France!
Doncs tot i que sembla una estampa de qualsevol poblet de França, no estic a la França amb la que esteu pensant, sóc uns quants quilometres més enllà, a la Nouvelle France -com diuen per aquí- en aquell territori enmig de Canadà que es coneix com el Quebec.
Je me souviens, llegeixo arreu, jo me’n recordo -diuen- i fan referència a la batalla del 1759 quan Quebec va caure derrotada en mans dels anglosaxons. Però no massa temps després, el poder britànic es va adonar de les diferències radicals del poble quebequés amb la resta del Canadà i al 1774, va promulgar l’Acta del Quebec, document pel qual es reconeixien els drets dels canadencs francòfons per damunt d’allò establert per la constitució britànica (que després fou canadenca).
La regió del Quebec ha estat per a molts altres pobles “oprimits” (oprimits -en el cas de Catalunya- per la mateixa estirp de reis que aquí tenen per bandera) el mirall de respecte, de tolerància i de coexistència d’una nació pròpia dins d’un estat que no exerceix dret de conquesta i que posa en valor com una riquesa pròpia les diferencies dels seus conciutadans. I és la màxima expressió de respecte per al poble del Quebec l’oportunitat que han tingut tots els quebequesos per decidir d’autodeterminar-se com a poble en dos referèndums consecutius (en els que ha guanyat el no).
Traslladant-me amb melangia a casa nostra, aquesta Catalunya que s’emmiralla del món i divisant des de la distància el sentiment quebequès, jo dic Je me souviens aussi – jo també me’n recordo-. I, recordo la Catalunya d’ara amb la Catalunya de fa 7 anys… i, inevitablement, comparo, i miro per on miro, veig fets i més fets.
Ara que s’acosten les eleccions i que hi ha hagut tant de soroll, Catalunya vol que els seus polítics parlin clar, i que diguin sense embuts i sense mentides, quin és el projecte que volen per Catalunya i quin és el model de nació amb el que se senten comòdes; no s’hi val a dir que ja ho veurem, no s’hi valen més ambigüitats… La pregunta és prou clara, i ara, hi ha l’oportunitat d’escollir de nou.
Jo me souviens aussi et je préfère… Una Catalunya catalanista, dins d’una Espanya federalista, i d’una Europa amb vocació internacionalista. Je préfère una Catalunya social preocupada per les persones que hi viuen i treballen, i que volen construir amb els fets la seva propia història. Aquesta és la veritable estima a Catalunya, una nació d’esquerres, plural i diversa, tolerant i oberta al món, hospitalària amb aquell que empès per la curiositat s’acosta a casa nostra per a coneixer-nos; en definitiva, l’estima a les persones que són Catalunya.
