“Hominum causa omne ius constitutum est”
Últimament s’han dit moltes coses sobre el debat candent del dret a decidir, tantes que potser fins i tot podríem dir que afegir alguna cosa més: ara no toca. Bàsicament, perquè després de tot el debat parlamentari i els diferents posicionaments a la cambra, en seu interna de PSC s’ha decidit passar pàgina i continuar sumant junts en un projecte socialista català que no s’esgota – ni de llarg – per qüestió d’una moció o d’un posicionament o d’una pregunta.
Tanmateix, els debats pugen i baixen, així mentre el soufflé parlamentari fou el passat gener, la mateixa moció ha anat circulant arreu del territori en els diferents municipis i institucions que el representen, i és ara, quan el multi-debat territorial agafa una embranzida i com una taca d’oli s’estén arreu de Catalunya.
És per això, que aquells que vivim mar endins i que més enllà de la política parlamentària el nostre dia a dia són les mocions municipals i els problemes veïnals (més mundans, però més gratificants) se’ns posa ara sobre la taula, la declaració a debat.
Per als i les socialistes aquest debat no és sol, sinó que són dos: decidir si votar si o no, abstenir-se o no votar a la declaració de sobirania; i una vegada debatuda aquest posicionament i presa la decisió, la segona qüestió a debat és la necessitat de mantenir unitat d’acció o altrament, optar per desmarcar-se de la decisió majoritària marcada per la decisió del grup parlamentari.
Sobre el primer debat, a títol personal crec que el dret a decidir s’ha de defensar fins a les últimes conseqüències, perquè hem de ser coherents amb allò que hem defensat en campanya i dins del nostre programa i perquè hem de defensar sense complexes aquelles iniciatives que exigeixen un exercici de democràcia i de participació ciutadana a través de la consulta directa als ciutadans.
Quan durant la darrera campanya passejàvem per carrers i carrerons, i ens paràvem una i altra vegada a explicar el programa, a tot arreu, a cada bar, a cada mercat i a cada cantonada dos eren les qüestions que es repetien: la crisi i l’atur i la relació catalunya-espanya. I en aquest darrer punt, des dels que defensaven la unitat més unida de totes, fins els que defensaven la independència més radical arribaven a coincidir que una o altra cosa s’aconseguiria en base a una consulta. I aquesta és la consulta que defensàvem nosaltres i defensem.
No ens paràvem, a continuar explicant que nosaltres si una vegada al Parlament i davant una proposta de moció deia sobirania diríem que no, o si posava que Catalunya era un subjecte polític i jurídic diríem que no, o si la moció la presentava CIU i ERC diríem que no… defensàvem un dret a decidir configurat per la majoria del parlament dins la legalitat espanyola (constitucionalment o en pacte) i catalana.
No estic d’acord ni amb el dret a decidir que pre-configura un estat propi, ni tampoc el dret a decidir que pre-configura un estat federal. Sinó que apel·lo al dret a decidir dels ciutadans de Catalunya, que per dret de ciutadania volen expressar la seva voluntat col·lectiva del que volen ser.
Aquests dies s’ha parlat de legalitat, com a límit a la paraula sobirania del poble català, per entendre que aquesta afirmació no encaixa en el marc constitucional actual. I en aquí és on s’ha posicionat el PSC.
Doncs bé, el dret deu ser de les ciències més interpretables i més poc precises que coneix l’home, perquè és ben cert que ni tant sols aquesta afirmació que nosaltres hem defensat a ultrança, com és el límit del principi de legalitat d’acord amb la Constitució, és pacífica doctrinalment: Arbós (UB i UdG), Albertí (UB), Vintró (UB), Gavara (UAB), Nebrera (UIC), Saiz (UPF), Requejo (UPF) , Subirats (UAB) … per citar els grans de casa nostra, tots ells catedràtics de constitucional o de ciència política que han esmerçat rius de tinta en explicar i defensar posicions ben diferents; uns afirmant que es pot entendre dins de la legalitat que Catalunya és un subjecte polític i jurídic perquè té personalitat jurídica (té capacitat de concertar obligacions) i política (té un demos concret a qui respondre) i té sobirania (limitada o compartida però sobirania en té, i n’aspira a tenir més). Aquests a més afegeixen, que sense reconèixer aquesta sobirania intrínseca és impossible que defensem el dret a decidir, és com una contradictio in terminis de lògica política, vols exercir el dret a decidir i per tant ets sobirà per fer-ho, o bé optes per entendre que no tens sobirania i que no vols defensar el dret a decidir.
D’altres entenen que no, que la personalitat política i jurídica sobirana segons la voluntat del legislador constitucional i segons l’estricta interpretació de l’article 1.2 i 2 de la CE correspon només a la indissoluble “unidad de la nación española”, i que per tant hem de canviar primer aquesta constitució abans de fer qualsevol moció, proposta o canvi legal català perquè permeti preguntar als ciutadans de Catalunya.
Tot i les diferències d’uns i altres, tots coincideixen en una qüestió cal demanar una flexibilització política de la interpretació de la CE, demanant que no siguin les lleis, ni la Carta Magna, ni cap d’altra normativa, la què permeti continuar confrontant -encara més- les posicions i les relacions entre Catalunya i Espanya; sinó que siguin els agents polítics els que configurin una Clarity Act a casa nostra.
Però ja us dic, ni entre els juristes de més anomenada i de més prestigi hi ha un posicionament unànime. Segurament, perquè no es tracta d’una qüestió purament legal sinó política. I nosaltres, com a polítics no ens podem quedar en la qüestió jurídica (tot i que jo sóc dels que trobaria els elements legals per veure-hi la plena legalitat vigent en la defensa del dret a decidir, però no podem quedar-nos en el límit jurídic menys quan aquest no és pacífic); però tampoc hem de fer-ho aplicant els nostres principis i valors: som els que creiem i defensem que l’origen del poder democràtic rau en el poble, i que és en la representació d’aquesta sobirania universal i popular d’on naix el deure dels seus servidors a satisfer els anhels personals i col·lectius del mateix, dotant-los de drets i llibertats individuals i col·lectives.
“Hominum causa omne ius constitutum est” (Digest de Justinià 1,5,2) la causa del dret és l’home i no a la inversa. I és per això que aquesta legalitat ha d’evolucionar com ho fa la seva societat. I hem de defensar la màxima: lleis canvien lleis. I no ens podem quedar mai, amb la posició conservadurista del terme, entenen que les lleis són les que posen límits a les voluntats d’un parlament, ben al contrari hem d’estar costat dels que exigeixen radicalitat democràtica i canvis profunds en el constitucionalisme a casa nostra. No només predicant els canvis a Madrid, sinó fent-ho de la mà de Madrid i de Barcelona.
Canviem el pacte constitucional (d’aquella constitució que només la van votar 1 de cada 5 ciutadans espanyols actuals), d’aquella Constitució que li han fet dir de tot i fem-la flexible. Pactem quins han de ser els processos democràtics per assolir noves formes d’estat, construïdes no per la voluntat i la gràcia d’aquell que se sent amo del tot, sinó a través de la voluntat de les seves parts d’una unió en llibertar de les seves parts.
Però posats a pactar – i deixeu-me fer una cunya de publicitat – no és just, ni ètic, ni moral que demanin pacte aquells que s’estan saltant reiteradament una LO com és el nostre estatut, no només per les qüestions econòmiques, sinó també en la constant invasió competencial i per qüestions purament ideològiques com pot ser la qüestió de la llengua i l’educació.
Pacta sunt servanda. Molt d’acord! Però no pot el principal trencador del pacte, exigir-ne més paciència i lleialtat, indefinidament. No ens han de trobar aquí, en la estanqueïtat dels que utilitzen la paraula pacte i al minut següent no fan cap gest per començar a negociar.
Per això, aquests són els meus motius personals pels quals no puc compartir el NO del nostre grup parlamentari. I crec que calia no tant sols abstenir-se, sinó votar afirmativament a una resolució que apostava pel dret a decidir i que considerava Catalunya subjecte polític i jurídic sobirà.
La segona qüestió a debat és la necessitat de mantenir unitat d’acció o altrament, optar per desmarcar-se de la decisió majoritària marcada per la decisió del grup parlamentari.
Vagi d’avançada que sóc de les que penso la necessitat de canviar la llei electoral fent que en tots els comicis les llistes electorals siguin tancades però no bloquejades, i que els partits comparteixin el poder democràtic de representació trobant un nou encaix entre partit i electe; incentivant que el ciutadà esculli directament un programa concret (agafant la papereta del partit), però escollint dins d’aquella papereta el/la representant que t’agrada més, per la seva manera de fer i de ser.
Tanmateix la realitat actual, on les llistes encara són completament tancades i bloquejades i només impera la decisió del partit, és cert que els diputats més que ser uns representants democràticament escollits amb criteri propi, són mandats d’un partit polític que es presenta amb un programa concret. I entenc que en aquesta situació només és possible la llibertat de vot – com a pràctica habitual de la democràcia participativa – en aquells casos que el programa no preveu el tema a debat o bé que tot i previst, no queda clara la posició.
En aquest darrer supòsit és on ens situem en la qüestió del dret a decidir. El nostre programa electoral acabava amb el paràgraf següent:
Manifestem el nostre convenciment que els ciutadans i les ciutadanes de Catalunya hauran de decidir lliurement sobre qualsevol proposta de canvi substancial de les relacions entre Catalunya i Espanya, acordada entre les institucions catalanes i espanyoles, a través d’un referèndum en el qual es plantegi una pregunta clara a la qual s’hagi de respondre de forma inequívoca, acceptant o rebutjant el projecte sotmès a consulta.
Ens comprometem a promoure les reformes necessàries per tal que els ciutadans i les ciutadanes de Catalunya puguin exercir el seu dret a decidir a través d’un referèndum o consulta acordat en el marc de la legalitat.
Sobre la legalitat ja n’hem parlat i ha quedat palès que no és una qüestió pacífica, i sobre la literalitat del nostre programa i la interpretació de si la moció posada a debat s’ajusta o no al nostre text com poden veure tampoc no és un tema fàcil, doncs es poden encabir totes les opcions possibles del vot en aquest text. Per tant, quedaria la interpretació del mateix a la voluntat majoritària del grup parlamentari, totalment legítima segons les nostres normes de funcionament intern (estatuts i reglaments) però ha de quedar clar, què és aquest òrgan i no un altre el que pren la decisió última sobre la interpretació del programa i l’encaix amb la moció.
Davant d’això, és legítim doncs que alguns companys es plantegin una opció diferent? I que reclamin la llibertat de vot? Més quan en les diferents federacions s’ha demanat a aquests representants que actuin d’acord amb el mandats dels militants i simpatitzants als que territorialment representen?
Només puc respondre aquesta qüestió des de la realitat què conec: Lleida. Lleida és una terra extensa, rica, diversa, plural i territorialment molt diferent. Quan hem de fer llistes municipals, des del poble més petit fins a la ciutat més gran busquem a persones que vulguin presentar-se darrere les sigles del PSC o PM perquè comparteixen els valors de la justícia social, la solidaritat, la igualtat, la defensa dels drets dels que més malament ho estan passant… i aquestes persones són les que donen la cara per nosaltres a cadascun dels nostres municipis.
Aquests companys, fa molts i molts dies que s’han trobat davant de mocions de sobre els municipis per la independència, el dret a decidir… i porten debatent mocions com les que s’han debatut al Parlament des de fa més de dos anys. I en aquest tema, fins ara, sempre sempre sempre… se’ls ha deixat a criteri del grup municipal la posició que volen aprovar, és més en la majoria d’aquestes ocasions l’opció és deixar llibertat de vot entre els regidors. I, en tot cas, mai s’ha fet dimitir a ningú, ni sancionar a ningú que s’hagi presentat sota les nostres sigles per tenir un sentiment més o menys independentista i votar una o altra cosa en la qüestió sobiranista. Al PSC de Lleida i comarca, hi convivim federalistes, confederalistes, independentistes, autonomistes, unionistes i a tots nosaltres el que ens uneix és el socialisme, el progressisme i el pensament d’esquerres, deixant que el sentiment o qüestió nacional cadascú la visqui com vulgui, amb respecte cap a la majoria, però amb respecte també a aquell que se sent en minoria.
Entenem que socialisme és una ideologia política al servei del model d’estat i no a la inversa. No podem lligar una única forma d’estat com a sinònim de socialisme, perquè existeixen socialistes en totes les formes d’estat: centralistes, unitaristes, federalistes, confederals i fins i tot els que reivindiquen la independència de nacions oprimides. Damunt de tots aquests estats i banderes, som ciutadans del món amb uns valors internacionalistes i uns interessos comuns.
I tots, tots, hem de treballar perquè el PSC torni a ser aquest partit que de la llibertat i la vocació de majoria social de país n’ha fet els seus principals motors.
És per això, que no crec just apel·lar a una unitat d’acció en això, quan aquesta unitat no és taxativament clara, i quan a més representa una tensió territorial molt diversa per la interpretació que se’n fa del concepte en cada federació i que ens durà a una decisió basada en un sentiment i una realitat diferent en cada municipi.
Segons aquesta concepció, aquí a Lleida, parlo amb primera persona però no em se sola, son molts els que entenem i compartim la decisió i els motius de l’Angel, la Nuria, la Rocio, la Marina i en Natius. És més som molts els que haguéssim volgut que la decisió del grup hagués estat una altra i en cas de conflicte optar per la llibertat de vot.
I és per això que des d’aquesta àgora goso proposar que flexibilitzem el posicionament. Veient que aquesta serà la legislatura del dret a decidir i veient tots els plantejaments possibles i tots amb arguments molt diferents però tots ells vàlids, hem de ser capaços de trobar una posició que no ens incomodi a tots, que aposti pel dret a decidir sense complexes amb una voluntat d’esdevenir de nou el partit majoritari de Catalunya, el pal de paller d’un partit d’esquerres garant de la cohesió de la societat civil de Catalunya. I que es pugui defensar una posició coherent en els grups municipals i parlamentaris.
No hi sobra ningú. I generositat no és nomes passar pàgina i dir si recapaciteu i no ho feu més, farem veure que no ha passat res. Jo també vull passar pàgina. De forma sincera i generosa i per això cal estar disposat a cosir i a fer sentir-nos còmodes i integrats a tots i totes els socialistes de Catalunya en un una mateixa casa, una mateixa família i un mateix partit.
El PSC ha de ser el partit de la democràcia i el del pro. No el líder de l’anti res ni del NO. Volem la unió amb la resta de pobles d’Espanya i Europa perquè creiem que és la millor opció, el millor projecte per a les persones i el que construirà una societat més unida, amb menys fronteres. Per això hem de ser els capitanegem el si. I els que convidem a tothom a sumar-s’hi, convencent-los i seduint-los en que és el millor dels projectes, sense excloure a ningú.
Hem de liderar un canvi real en la cultura política i en l’ètica política del nostre país. I només aplicant l’essència i l’autenticitat dels valors d’aquesta nova cultura política que ens exigeixen els ciutadans i el sentit comú, ens durà a liderar la nova esquerra a Catalunya.
Reflexions compartides per tancar el parèntesi
El silenci és el començament de la saviesa. Pitàgores.
Començo amb aquesta frase per justificar, una miqueta, el que ha estat aquest excessiu temps de silenci en el meu bloc. Són molts els post començats i no acabats, els post acabats i no publicats i les reflexions fetes que deixades dormir unes hores, finalment optes per no publicar-les, perquè no acaben de voler dir (ni amb el to ni amb la forma) allò que realment vols expressar.
Han passat moltes coses des del passat octubre. Moltes.
Però perquè us en feu una mica la idea del què en penso de tot plegat, us comparteixo alguns posts dels meus companys de lluites, que potser no expressen al 100% el què en penso, però que donen arguments i motius per parlar-ne, per debatre’n i que comparteixen la idea que això només ho salvarem entre tots: la última oportunidad d’en Toni Comín, l’anàlisi de les eleccions catalanes de la mà de Rocío Martínez-Sempere, la intervenció d’en Fabian Mohedano al Consell Nacional, el post saltar els murs, d’en Carles Ferreira, l’article de la Laia Bonet a El País “Humildad y responsabilidad”; l’article d’en Quim Nadal a El Punt “Per un nou reagrupament socialista” i l’article d’en Subirats el dia després de les eleccions Caída suave, ¿crisis aplazada?. No em vull deixar de mencionar el compendi d’aquests i molts d’altres post i articles que podreu trobar en la nova web que ha tret en Miquel Iceta amb la voluntat d’enriquir el debat cap a la reconstrucció socialista.
Però més enllà del 25N i de les reflexions i anàlisis de la situació del país i del camí que ha d’emprendre el nou psc, no vull acabar l’any sense recomanar-vos la lectura de la carta a un español cualquiera d’en Donaire sobre la “wertespañolització” i les seves múltiples facetes, del que també en fa un bon apunt al seu bloc l’Oriol Bartomeus.
Acabo aquest petit post de reinici a l’escriptura tranquil·la, a la reflexió compartida i al debat permanent amb el poema que he enviat via e-nadala a tots aquells que m’aprecio i que els encomano els millors desitjos per al 2013! Un poema d’en Fuster per homenatjar aquest any seu que acabem, que tot rellegint-lo ens desxifra quins són els ingredients per dibuixar un món nou: bons pintors i nous colors. I les ganes de reinventar-los cada dia. Doncs som-hi.
TRES POEMES INÚTILS PER A DOS PINTORS QUE VOLEN REINVENTAR EL MÓN
Hi ha els colors, el blau, cel, per exemple, i vermell,
i les irisacions del nàcar, i el verd de les fulles,
i l’escata dels peixos indefinible, i més indefinible
quan els peixos són servits a taula,
i els matisos de la pell d’una anca humana
(jove, és clar),
i els de l’interior del porc, tan suaus,
i allò que en diuen l’arc de Sant Martí,
i una cirera.
Són els Colors de la rutina: els de la Kodak mesocràtica
i
de la bestiesa.
L’avantatge dels pintors -dels “bons” pintors- és
que, desvergonyidament, es treuen de la mànega nous colors.
Són uns colors que contradiuen els colors,
el color d’un vol d’un albatros que ningú no ha vist mai,
el color de la mort o el de l’orgasme,
el d’una fel displicent, el del fum irritat,
la transparència de la mà damunt la cuixa,
la ingenuïtat d’una font o d’una sessió d’espiritisme.
El color,
alhora convencional i enigmàtic,
pot se inventat cada dia.
Feliç i pròsper any nou!
Les cares de la crisi
L’Alicia en té 18, ha tret molt bones notes al Batxillerat científic i ha fet una molt bona selectivitat, és de Lleida i vol estudiar veterinària a Barcelona. La seva mare, la Nati, treballa de dependenta a una botiga familiar del carrer Major i el seu pare, en Martí, és conductor d’autobús. Té un germà en Cristian, que ha acabat 4t d’ESO i què com ella és un bon estudiant. La Nati i en Martí, entre tots dos ingressen 42.000€/any, i han decidit que l’Alicia no pot anar a estudiar fora, encara que depenguin d’una beca universitària, ningú els ha assegurat que aquesta arribi a temps i no poden arriscar-se a haver de tornar a mig curs. L’Alicia ha decidit fer medicina a Lleida, tot i així, els gairebé 3.000€ només de matricula universitària, per fer medicina a Lleida, fan trontollar tota l’economia familiar i la Nati i en Martí, impotents es miren amb resignació davant la il·lusió de l’Alicia i en Cristian.
En Robert i la Natàlia en tenen 45, ell era un oficial de primera i ella administrativa en un petit negoci que ofegat pels deutes va haver de tancar, ara fa dos anys. Tenen dos filles de 12 i 8 anys: la Maria i l’Eva. Només per elles, cada dia s’aixequen i es vesteixen, les acompanyen a escola amb carmanyola, com havien fet sempre i després deambulen tot el matí intentant trobar un lloc de feina on puguin guanyar-se alguna cosa més que els 450€ amb els que haurien de viure, si no fos per l’ajuda dels seus pares. A vegades, en Robert s’atreveix a obrir el televisor i escoltar com algunes persones que es gasten el seu sou en un dinar, són capaces de dir-li que cal que es reinventi i que en part la culpa és seva. És en aquests moments que, per impotència, arrencaria a plorar.
La Paloma està casada des de fa 50 anys amb en Paco. Ell va treballar durant més de 40 anys a una fàbrica de paper de la zona, i ella es va quedar a casa cuidant dels seus tres fills i dels pares de l’un i de l’altre. Ara en Paco cobra una “bona pensió”, 1.300€ al mes que els permeten tenir una jubilació més que digna en paraules de la Paloma. Fa escassament un any i mig, van detectar Alzheimer a en Paco, i la Paloma ha demanat l’ajuda de la dependència perquè amb els diners i els estalvis de tota una vida li és impossible dur-lo a una residència de matí on sigui ben atès i on el cuidin per evitar que empitjori tan ràpidament. En només dos anys, amb aquells 1.300€ amb els què tots dos vivien ben feliços li han incrementat tots els serveis, a pujat el preu de gairebé tot amb l’IVA i a més a més la última ha estat el preu dels medicaments: ara 1€, ara 3€… Molts dies, té les seves netes, la Maria i l’Eva i el seu fill a dinar en Robert, és una manera d’ajudar-los en un moment en què en Robert no té un altre lloc on anar. La Paloma ja no sap per on passa… només sap que sense més ni més, treballant tota la vida i sense fer res d’extra, ella i la seva família ho estant passant més malament que mai.
La Núria és una mestra que va acabar la carrera fa cinc anys. Des d’aleshores, va apuntar-se a la borsa i any rere any ha anat d’escola en escola substituint a d’altres mestres. Es preocupa per la seva feina i per la seva formació, i ha combinat aquesta feina amb una segona carrera: psicopedagogia. Enguany, treballarà 1/3 de la jornada a 30km de casa. Tenia la il·lusió d’anar-se’n a viure amb en Joan què, igual que ella, va fer magisteri i es troba en la mateixa situació. Quan s’ajunten amb la colla, encara són dels més afortunats i callen: la Maria, que va estudiar infermeria és a Alemanya amb un contracte tancat per tres anys, en Nando va fer dret i està fent de passant en un despatx (tot i fer 4 anys que ha acabat la carrera) i no guanya més de 300€ al mes, la Míriam va fer un mòdul d’animació sociocultural i fins ara feia de monitora de menjador a l’ESO i activitats extraescolars a la tarda, enguany amb la jornada intensiva han tret aquest servei i l’AMPA de la seva escola ha reduït les activitats per falta de matriculats, i en Miquel que va fer arquitectura, estudia francès per marxar en breu cap a Algèria, li han dit que allí el mercat és millor. Alguns es sorprenen que quan els pregunten que votaran el 25N i el més educat de tots ells els digui que això de la política no serveix per a res, és plena de corruptes i mentiders, i que creguin que la única sortida possible a tot això és marxar.
Segurament aquestes situacions els recordaran a algú, o potser m’atreviria a dir, que algunes les han viscudes en pròpia pell, són les cares reals de les retallades indiscriminades en educació, sanitat i serveis socials; i els efectes directes de l’aplicació de les polítiques d’austeritat com si fossin un dogma en sí mateix. I la pregunta de tots ells: que hem fet nosaltres per estar com estem?
Sovint quan sento allò que no podem gastar més per no hipotecar als joves, penso, gastin senyors gastin! Busquin diners a aquells que més en tenen i què són els responsables que ens han dut a aquesta situació. Si no ho fan ara i ho dediquen a promoure el treball i l’ocupació, per poca que sigui la hipoteca actual serà inassumible per nosaltres, pels nostres fills i pels nostres néts.
Les cares de la crisi, tenen noms i cognoms. El patiment no és soluciona dient que tot és culpa de Madrid o de Brussel·les. Política és, també, prioritzar i una altra Catalunya, més justa, més pròspera, més humana és possible i necessària. Ara, més que mai.
Parlem ara de primàries, Aixalà, Bartomeus, Bellmunt, Bonet, Comín i vuit més
See on Scoop.it – Contes de Mitjanit 2.0
En la situació socialment i econòmicament crítica que vivim en l’actualitat, molts ciutadans no només esperem trobar respostes als nostres problemes, sinó també participar en la generació d’una verdadera alternativa. Les primàries a les quals s’ha compromès el PSC han de servir per articular aquesta alternativa al voltant d’unes persones i d’un projecte. Han de servir per mobilitzar els ciutadans d’esquerres del nostre país.
See on araprimaries.cat
Les granotes que busquen aigua
Diuen que de vegades els contes i les faules són la millor manera de compartir allò que volem dir d’una manera més comprensible al públic en general i de fer-nos més entenedors.
A aquesta antiga moda, i potser per respondre d’una manera més èpica a la prosa i a l’excés de literatura legislativa a la què ens tenen acostumats els governs dels “millors” i els seus compatriotes a Madrid, últimament s’hi ha apuntat la periodista Pilar Rahola, que fa uns dies comparava les tres onades de retallades del President Mas, amb la vella història de Sísif. Per als lectors despistats, segons l’Odissea, Hermes va castigar a Sísif a arrossegar cada dia una pedra fins al capdamunt d’una muntanya i quan era dalt, les inclemències del déus i del temps feien rodoles de nou a cap baix. I així dia rere dia vivia condemnat el rei d’èfira en el seu infern particular.
Amb la mateixa èpica -i de bon humor- li contestava àcid l’amic Joan Ferran, aquesta vegada emulant al mateix protagonista de la història de la Pilar no amb Sisif sinó amb el barquer Caront que navega per les profunditats de l’Hades especialment passejant-se pel Còcit (el riu de les lamentacions). I amb un xic de sornegueria exquisida li tornava contesta a la metàfora de la Pilar amb una pregunta final: on té reguardat el bot (i no el vot ;) aquest Sísif contemporani?
Bé, canviant de marc, i només a tall d’introducció del tema d’avui que m’ha semblat divertit; deixeu-me que utilitzi una petita (molt petita) faula del gran Isop per poder explicar amb una introducció èpica el que em sembla un desencert polític de calat, més si en mirem la lletra petita i la veritat del que hi ha al darrera.
Diu la faula que hi havia dues granotes que es van trobar perquè se’ls havia assecat un bassiot, i rodaven una al costat de l’altra buscant un nou lloc per a viure. Vet aquí que van arribar a la vora d’un pou (molt i molt profund), i l’una va dir que era del parer de saltar-hi dins sense pensar-s’ho massa. Però l’altra va respondre: “I si també s’asseca el pou, com ho farem per sortir-ne?”
Aquesta faula ensenya que no hem d’emprendre res a la lleugera i que abans d’emprendre qualsevol nou projecte cal que n’analitzem les conseqüències. I utilitzo aquesta petita història per escenificar la situació què ens deixa el rescat i la incertesa sobre les mesures que hi van lligades.
Algunes reflexions en veu alta sobre el rescat:
- La situació econòmica i financera és molt delicada, és cert. Però encara ho serà més els propers mesos si l’únic que fem és escanyar les famílies, reformar a tort i a dret sense garantir ni planificar un estímul que propiciï un canvi de tendència en el model productiu i que pugui generar ocupació.
- Volem saber la veritat del rescat: a qui van els diners, com els utilitzaran, com els tornaran i quan. Volem saber què ens costarà exactament als ciutadans.
- Les empreses no necessiten més línies de crèdit, estan als límits de confirmings, pagarés i de tot. Necessita que les administracions paguin, que siguin diligents i que la roda del consum, torni a engranar una economia sostenible.
- Fent més gran la bombolla i injectant diners sense assumir que el problema ha estat un immobilitzat i uns actius que no valen res no arreglarà la situació que estem vivint. Per línia de crèdit que donin al banc, la bombolla immobiliària ha petat i els bancs han d’assumir que s’ha de vendre per molt menys del que es va deixar.
- Si hem d’intervenir per una mala gestió financera, cal assumir responsabilitats i cal que aquell que ara rescata posi les condicions del joc. Si els garants d’aquesta línia de crèdit en som, en últim terme, els ciutadans, hem de ser els ciutadans els que hem de posar les condicions a aquesta banca. I no ser simples espectadors, enganyats i ningunejats del que representarà això a la nostra econòmia en la propera llei de pressupostos.
- No volem un govern d’eufemismes. Som tots majors d’edats i per respecte ens han de tractar com a tal. Encara que sembli un tòpic és indecent que el Ministre dels “Hilillos de plastilina”, que tenia un cosí que negava el canvi climàtic, que va fer una campanya electoral per la seua “niña” i que qualifica el rescat com “lo de ayer”. Representa els límits de frivolitat institucionals mai vistos a casa nostra ni un dissabte a la nit a Salvame Delux.
- Ara, no es tracta només de mirar endavant i intentar posar pedaços al sistema. Hem de deixar clars dos conceptes: a qui demanem els esforços per sortir de la crisi, i no podem demanar esforç i esforç als que n’han estat les víctimes (abans i ara). Han d’arreglar la situació a aquells que han provocat la crisi i regalar indemnitzacions milionàries a aquells gestors de la banca privada que han fet fallida. I en segon lloc, hem de marcar el camí de com hem de sortir-ne. Cal que aquests diners serveixin per alguna cosa més que per al rescat, han de servir per la inversió i l’estímul i en el canvi de model.
Doncs tornant a les nostres dues granotes, potser abans d’aplaudir un rescat europeu a la banca, com si aquesta injecció fos un regal caigut del cel; hem d’assumir que segurament no hi havia altra alternativa, però potser fora bo que enlloc d’anar a cop de decretazo cada divendres, reflexionem si serem capaços de sortir del pou si no en coneixem la profunditat.
Un tractat per a la sostenibilitat
Un any més és 5 de juny, el dia mundial del medi ambient segons les nacions unides. Tanmateix, el 5 de juny d’enguany no passarà desapercebut, doncs celebrem els 40 anys des de la seva instauració en la Conferència d’Estocolm de 1972, que va acabar amb aquest manifest i va comprometre per primera vegada l’acció política mundial en defensa del medi ambient i la humanitat.
I enguany també celebrem Rio+20, o com es coneguda la Conferència de les Nacions Unidas sobre el Desenvolupament Sostenible a Rio de Janeiro que es realitzarà els propers dies en memòria també dels primers objectius mundials l’any 1992.
Des d’aquell temps, fins ara la consciència ecològica de la ciutadania ha evolucionat, i aquesta evolució també s’ha fet patent en els partits europeus d’esquerra. Així s’hi ha referit Wallerstein en el brillant article que publicava a primers d’any sota el títol “L’esquerra després del 2011” (aquí podeu trobar l’enllaç en anglès); on acabava afirmant que l’esquerra europea avui ja no pot dividir-se entre els desenvolupamentistes (o aquells que deixen en segon terme el medi ambient en pro del progrés) i els que defensen un canvi civilitzacional, posant com a prioritat la defensa dels drets del planeta.
El malbaratament dels recursos i el creixement sense límits han estat, sens dubte, els factors claus de la crisi en la què ens trobem immersos. I és per això, que des del PSC reivindiquem una aposta clara per aquest canvi de paradigma. Doncs, més que suposar entrebancs al progrés, l’aposta per la sostenibilitat obra un món de possibilitats que permetran la consolidació d’un sistema econòmic més just, d’un model productiu més eficient i d’una societat i d’un territori més cohesionat.
Però, no podem quedar-nos només amb les bones intencions. Com sabeu, el Primer Secretari del PSC ha explicat en força ocasions quin és el nostre model de pacte fiscal, que va necessàriament lligat a un pacte social. Però, deixeu-me afegir que cal un tercer pacte a Catalunya: Un tractat per a la sostenibilitat.
Cal un compromís real i sincer, que permeti afrontar la sostenibilitat i el futur de Catalunya en un triple angle: un nou model econòmic que ha d’anar lligat ineludiblement a la fiscalitat però sobretot a un nou model productiu i de consum: què volem produir i com volem fer-ho. Buscant, més enllà del paper dels mercats i dels productors i dels consumidors, un model econòmic on els índex del benestar i la felicitat estiguin per damunt dels guanys econòmics, i que sigui la base d’un creixement equilibrat, intel·ligent, inclusiu i sostenible.
En segon lloc, un nou model social del territori que permeti visualitzar quina és la Catalunya que volem per als propers anys, dimensionada a les necessitats que tenim però que aspiri sobretot a la sostenibilitat dels municipis;i que permeti evitar la desertització dels petits pobles i l’aglomeració a les grans ciutats. Un nou model de benestar basat en els equilibris i la necessitat d’un pacte territorial.
I per últim haurem de parlar, d’un nou model ambiental per a Catalunya, que comprometi els límits dels usos dels recursos naturals de forma eficient, molt especialment de l’energia. Que permeti ser l’eix vertebrador dels dos punts anteriors: el motor perquè l’economia funcioni i perquè l’equilibri territorial es pugui produir.
Confio en el repte de la sostenibilitat a tots nivells, com una garantia de d’assolir un nivell de benestar i prosperitat que sigui durador en el temps, resilent a les futures problemàtiques ambientals i sobretot que no comprometi la prosperitat ni el benestar de les generacions futures. (podeu veure la resta del manifest del PSC per al dia mundial del medi ambient aquí).
Us recordo, que podeu seguir la intervenció del Primer Secretari en la clausura de l’acte “Territori en crisi: del boom a la Sostenibilitat”.
També us recomano llegir el manifest que han preparat els companys de la JSC.
I el post de la Secretària Nacional de l’Area, l’alcaldessa i amiga Núria Marín.
Dia de la Terra
Notícia publicada a socialistes.cat:
