Ja estem al febrer i toca article bondia.cat, aquí el teniu:

e-mails des-informatius

Últimament rebo gairebé a diari, un d’aquells correus electrònics que, darrera unes escandaloses imatges o d’un seguit de dades aparentment objectives i tècniques, amaguen una clara consigna política, que es dibuixa clarament en 3 direccions:

• Transmetre un sentiment de caos profund en la situació del govern actual, degut al “bonisme” i al “bambi” de President que tenim, apel·lant a la necessitat del canvi imminent per tornar a “l’esplendor” passada.

Continua llegint aquí.

Avui he assistit a un altre acte territorial de la Conferència Oberta, aquesta vegada el debat s’ha situat a la capital del Pallars Jussà i ha arreplegat més de cent cinquanta persones, que s’han acostat a dir la seva sobre un tema que els tocava de molt aprop: “El Pirineu més enllà de la crisi”

Han intervingut en el debat: Víctor Orrit, Raimon Obiols, J López Burniol, Maria Barbal, Marta Sancho i Joan Massa.

Resum de l’acte en les deu línies que més m’han agradat:

“No hi ha res més pràctic que una bona idea”

“La gent està molt interessada en la política, però no troba els camins per expressar la seva opinió. La conferencia oberta pretén ser una conversa general amb totes aquestes persones, que vulguin fer arribar les seves preocupacions i junts puguem establir les línies de força del futur del país”

“El financers, són els únics que si cauen són com els trapezistes, els agafen d’un fil i els tornen a posar drets”

“Espanya ha rebut en subvencions de la UE, tres vegades més del que va rebre tota Europa amb el Pla Marshall”

“No es poden fer truites sense trencar ous. Calen reformes estructurals. Calen polítics que exerceixin lideratge i que tinguin valentia”

“Els polítics han de: parar (per recuperar el nom de les coses), templar (per ordenar i prioritzar les coses, no hi ha temps ni diners per fer-ho tot), manar (la primera obligació del que mana és manar, i això és molt difícil) i parlar (s’ha de parlar, hem de saber quin és el seu full de ruta).”

“La política ha de reaccionar: els interessos particulars han de quedar supeditats als generals!”

“Hi ha 4 maneres d’entendre la relació Catalunya-Espanya: 1) com un estat unitari i centralista espanyol (que no ho ha estat mai ni ho serà) 2) com una confederació (que salvant la memòria d’Ernest Lluch, avui en dia és inviable mantenir una relació bil·lateral amb 8 fronts de poder) 3) una estat federal (que és el que sempre ha defensat el catalanisme polític) 4) la independència de Catalunya (que és tant improvable i negacionista com la primera opció).”

“Catalunya exerceix un efecte mimètic a la resta de l’Estat”

“El dia que els diputats catalans tinguin una sola veu a Madrid, ningú els podrà parar. Cal grans concensos de país en temes com: l’estructura política, el sistema de finançament, els pressupostos generals, la inversió en infraestructures.”

Esperem poder continuar compartint el debat el proper 27 de març! Apunta-t’hi!

Jurídicament:

Per aquells que com jo, apassionats per la història i la literatura del nostre país, els pregunten per la “ciutat dels sants”, els vindrà ràpidament a la ment l’estampa de la Laura (de Miquel Llor) i les seves vivències durant l’estada a Comarquinal, una ciutat plena d’hipocresia i d’homes que intenten posseir-la.

Per sort, la novel·la narra la “Comarquinal” dels anys 30, i des d’ençà fins a l’actualitat, després de tants anys de distància, moltes de les joves generacions, desconeixen que la Comarquinal que descriu Llor, és el Vic que ells coneixen, una ciutat majestàtica, una ciutat universitària, una ciutat d’emprenedors i de famílies que amb el seu esforç han fet créixer un teixit empresarial propi, oberta al món i als curiosos que s’hi acosten per treballar en la indústria que més renom els ha fet adquirir mundialment: la càrnica; i una ciutat que ventilant l’ambient de resclosit que descriu la Laura dels anys 30, actualment, és capaç d’acollir tota la tradició i la història d’un país, i que ha estat, inclús, la capitalitat d’una comarca on es va signar el primer Estatut d’aquesta nació, després de quaranta anys de terror i de silenci, sense llibertat, sense amnistia i sense autonomia.

Vic, és i ha estat una ciutat de tradició, d’història i de valors. De valors cristians i de drets humans.

Però aquests dies Vic, serà coneguda per un altre fet, perquè ara, des del consistori municipal s’ha posat damunt la taula la possibilitat que des pugui denegar l’empadronament al municipi a tots aquells immigrants “sense papers”, qüestió, segons fonts del mateix ajuntament totalment legal i que respon al dèficit pressupostari i a no poder assumir el cost dels serveis que s’ofereixen a aquestes persones que viuen de manera il·legal.

Amb independència de la valoració jurídica de la qüestió, què per part de l’ajuntament ha realitzat un bufet d’advocats molt afamat i competent en la matèria, hem permetreu que des d’aquest petit espai meu, de debat i reflexió, pugui valorar no només l’àmbit jurídic (que com dic, resta sotmès a qualsevol millor fonamentat en dret) sinó, també, fer-ne una valoració més político-personal.

Tant la Llei 7/1985, de bases del regimen local, en el seu article 15 i ss; com els articles 39 i ss del Decret Legislatiu 2/2003, pel qual s’aprova el Text Refós de bases del regim local de Catalunya, estableixen:

“Tota persona que visqui a Catalunya resta obligada a inscriure’s en el padró del municipi en el qual resideix habitualment.”

I en els articles posteriors s’estableix quines dades han de constar al registre, com es fan les cessions de les mateixes entre administracions, inclús estableix com resoldre discrepàncies en cas que existeixin duplicitat de dades, falsejament… etc.

Altrament, la Llei Orgànica 4/2000, de drets i llibertat dels estrangers i la seva integració social (coneguda com la llei d’estrangeria), modificada recentment, diu que serà falta greu:

“Trobar-se irregularment en territori espanyol”

Així mateix, com a sanció a aquesta falta s’especifica:

Artículo 57. Expulsión del territorio.
1. Cuando los infractores sean extranjeros y realicen conductas de las tipificadas como muy graves, o conductas graves de las previstas en los apartados a, b, c, d y f del artículo 53.1 de esta Ley Orgánica, podrá aplicarse, en atención al principio de proporcionalidad, en lugar de la sanción de multa, la expulsión del territorio español, previa la tramitación del correspondiente expediente administrativo y mediante la resolución motivada que valore los hechos que configuran la infracción.

Així, tot i que certament, tots tenim l’obligació de « guardar » i de complir i fer complir la llei, i de posar en coneixement de l’autoritat competent les situacions tipificades com a faltes en aquesta norma administrativa o les penals; nosaltres, bé, els ajuntaments no crec que puguin, a priori, i sense instruir el corresponent expedient administratiu, en el què es doni audiència a la persona interessada i es resolgui motivadament, denegar una inscripció a un padró administratiu en el que diu que s’hi pot inscriure tothom que visqui a Catalunya; després la norma bàsica de dret local parla de les formalitats i de les dades que han de constar en el padró, entre elles el DNI, però entenc que aquesta és una formalitat, que no és determinant pel dret a la inscripció, en tot cas, serà l’administració local, la què una vegada inscrit si detecta que la documentació és falsa o està caducada o detecta que es troba al país de forma irregular, la què haurà d’avisar a l’òrgan competent (és a dir l’Estat) per a què tramiti el corresponent expedient sancionador, si s’escau.

Si voleu saber-ne més, cliqueu al diari del Miquel.

Política-personalment:

La brillant mesura ha omplert, i omplirà, pàgines i pàgines d’actualitat sensacionalista de la premsa nacional i estatal; el seu impulsor, l’alcalde, està convençut que és la persona que per fi ha posat seny en aquest país de bojos, de vagos i de maleantes i que amb la seva iniciativa ha obert la porta a tants d’altres que com ell – en silenci -, es troben en aquesta situació de desemparament total, on els ajuntaments han de costejar a través de les seves arques tots els serveis bàsics a la població nouvinguda i han de suportar en primera persona els conflictes veïnals.

L’alcalde i el seu equip de govern, han aixecat la veu i s’han fet forts davant de l’opinió pública i de l’opinió ciutadana, posant un debat al carrer, on s’arriba a qüestionar si una cosa – i no persona perquè no té drets – que vé de fora a prendre’ns el “poc” que tenim, té dret a ser considerat veí o no. I per tant si gaudeix de la possibilitat “d’exigir davant l’ajuntament una prestació de servei públic” que li correspon com a veí, o altrament, deixar aquesta prestació a una mera voluntat de l’administració local.

No admetre en cap cas que, gràcies a aquesta iniciativa hem entrat a debatre “per fi” un tema que calia tractar-lo. La immigració, és un fenomen que fa molts dies que conviu amb nosaltres i que no és precisament ara quan més ha augmentat i més crispació hi ha hagut, aquest darrer any 2009, ha disminuït el flux migratori en un 93%. La immigració és un fenomen fruit de la globalització, de la liberalització dels mercats i de l’efecte crida de mà d’obra molt barata, i per tant no puc admetre que ara es qüestioni la seva existència o els seus drets, quan en aquest mateix municipi moltes de les persones que ara es trobarien en situació irregular, han estat contractades per les diferents empreses i indústries que han fet créixer l’economia de la zona.

A més a més, encara em sobta més que parlem d’immigració il·legal i s’acusi a aquest desemparament estatal, quan precisament durant tots els anys del govern del senyor Aznar van haver-hi 5 grans períodes d’obertura de portes a la immigració, quan inclús amb un bitllet de metro els donaven l’arrelament exigit legalment, i durant el mandat anterior i l’actual només hi ha hagut una regularització d’estrangers, al començament de la legislatura, precisament per esmenar situacions d’irregularitat i obligacions davant el mercat de treball, i de drets i deures dels immigrants al municipi.

És més des de l’entrada del Ministre Corbacho, ha estat una prioritat en l’agenda del govern estatal la restricció de l’entrada d’immigrant (limitant la reagrupació familiars tan sols fins a primer grau) i l’ampliació de mesures voluntàries de repatriament i de retorn de famílies senceres als seus països.

Ningú dubta que la norma cal complir-la, i per tant davant la immigració il·legal no hi ha cap debat obert, o no n’hauriem d’obrir cap, s’ha de denunciar, s’han de tramitar els expedients sancionadors corresponents i si s’escau s’ha d’expulsar.

El que aquest ajuntament intenta posar en dubte és la protecció de les persones davant dels drets humans, la possibilitat de ser considerat veí per tenir uns serveis mínims – entre ells la sanitat, l’educació, uns mínims serveis socials, i la tutela judicial efectiva que permeti defensar-se abans de ser expulsat sense cap tipus de procediment.

I això és un tema de dretes i d’esquerres, de parlar de drets personals mundials i fonamentals, o parlar de privilegis d’una raça per sobre la resta, de vincular els drets mínims essencials, no a la condició humana, sinó a la condició de català… i després encara diran que són solidaris!

Per últim, i per aquells que tinguin poca memòria… us passo un interessant enllaç on veurem que només que aquest equip de govern es retalles el sou, posant-lo a l’estándar de la ciutadania catalana (21.500€/anuals a jornada sencera) podria ajudar així, de cop i volta més d’un centenar de persones que amb tan sols 300€ són capaços de viure amb dignitat.

Com cada mes, l’article del bondia.cat, comencem el 2010 parlant d’administració electrònica!

La llei 11/2007, de 22 de juny, va aprovar el dret de tots els ciutadans i ciutadanes a relacionar-se amb l’administració pública utilitzant mitjans electrònics. I va establir aquesta possibilitat per tots aquells drets genèrics previstos en el 35 de la Llei 30/1992 de procediment administratiu comú, i també va especificar alguns àmbits o drets concrets: obtenir informació, realitzar consultes i al·legacions, formular sol·licituds, manifestar el consentiment, exercir pretensions, efectuar pagaments, realitzar transaccions i oposar-se a les resolucions i actes administratius.

La mateixa llei establia un període de transitorietat on les diferents administracions paulatinament havien d’anar adaptant els diferents procediments per tal de garantir aquest dret legalment establert al ciutadà, i posava com a límit màxim el 31 de desembre de 2009, per a què totes les administracions: estatal, autonòmica i local adaptessin els seus procediments i serveis a aquesta normativa.

Segueix llegint aquí.

La setmana passada es va aprovar la reforma de l’impost de successions a Catalunya, una reforma necessària que suposarà que el 94% dels contribuents catalans no paguin absolutament res en la transmissió de béns i drets per causa de mort, però si que pagaran el 6% de contribuents restant – o els que acumulen grans riqueses -.

Algunes veus des de la dreta han demanat l’eliminació d’aquest impost, amb arguments com ja s’ha pagat en vida o no es normal que algú s’endeuti per pagar el peatge de la mort.

Entre aquestes, destaquem dues veus joves – l’Albert i la Txell – que no només fan referència a aquests arguments sinó que mirant cap a Madrid i cap a Euskadi, es manifesten profundament en desacord de l’impost i en demanen l’eliminació posant l’exemple següent: “un fill del causant major de 21 anys, quan rebi 300.000€ n’haurà de pagar 24.530€ i a Madrid en pagaria 536€ i a Euskadi 0€”.

El cert és que l’impost necessitava una reforma, una reforma que garantís una major justícia social i que centrés la seva recaptació en les grans fortunes, però no podem perdre de vista el caràcter social i redistributiu de la riquesa que pròpiament té aquest impost, i és per això que aquí a Catalunya, a diferència d’altres comunitats on històricament han manat governs de dretes, com assenyala l’Albert, l’impost no s’eliminarà.

Ara, com han fet l’Albert i la Txell anem a fer números amb el mateix exemple que analitzen: “del fill del causant major de 21 anys que rep una herència de 300.000€”, en aquest cas:

Avui (22.12.2009) pagaria 49.344€
A partir de gener de 2010, pagarà 24.540€
A partir de juliol de 2011, pagarà 875€

Però tot i així l’Albert i la Txell continuen en desacord amb la reforma.

Continuem fent números, perquè de vegades des de les altes esferes parlamentàries, es pot perdre de vista els valors on es mouen la majoria dels ciutadans, i mirem si caldria o no eliminar-lo:

El salari mig a Catalunya és de 24.890,66 bruts anuals. (dades 2007 + 4% IPC)

D’aquests, a la SS n’hauria de pagar: 1.580,56€
I la retenció de l’IRPF practicada seria: 2.489,07€

I la despesa mitjana d’una persona a Catalunya és de: 13.375,44€ – dades 2007 + 4% IPC-

Aquesta persona, després de pagar l’alimentació, el vestit, l’habitatge, els transports, l’oci… li poden quedar aprox. 7.445,59€ anuals, vigilant no passar-se de la ratlla absolutament cap mes, i vigilant no tenir cap imprevist.

Posem per cas que es passa els 35 anys de vida laboral estalviant com una formigueta, n’haurà pogut estalviar 260.595,65€, en aquest cas, si tots aquests diners van al seu cònjuge no pagaria RES i si van al seu fill TAMPOC no pagaria res, perquè el mínim exempt estarà en 275.000€.

En canvi si un altre fill major de 21 anys d’una persona que hereta del seu pare 3.000.000€ en pagarà 729.000€.

L’Albert i la Txell, volen que cap dels dos pagui absolutament res.

Però la Catalunya dels 7 milions, la Catalunya dels treballadors i treballadores, dels petits empresaris, és la Catalunya que s’ha descrit en el primer supòsit, la de les persones que amb el seu esforç i el de la seva família han pogut anar fent el seu petit racó de patrimoni (en forma de diners o de propietats), i a aquests, a aquesta majoria, la nova reforma els serà justa i equitativa.

La qüestió Albert i Txell, no és si a Madrid o a Euskadi paguen més o menys, aquest és un impost totalment cedit a Catalunya, que la seva gestió i beneficis recau en el bé comú de tots els catalans. Per tant, deixem-nos de comparar amb els altres, i mirem, des de l’esquerra, des del valor del treball, de l’esforç i de la superació de moltes famílies, com podem fer-lo més just i redistribuir la riquesa d’algunes fortunes en benefici de tots i totes els catalans i catalanes.

Mai de la vida hagués pensat que jo hauria de titular un post amb aquestes paraules! Com sabeu sóc una ferma defensora del dret de sufragi que tant ha costat tenir-lo en el país en el què vivim on el fet de ser dona, jove i de classe treballadora, haguessin estat motius suficients per denegar-me el dret a vot no fa massa temps enrere; i només per la reivindicació històrica del dret més garantista de la igualtat i la justícia social de totes les persones, crec que no és ètic quedar-nos de braços plegats quan estem convocats a les urnes.

Però avui, crec que no estava convocada a una consulta que venia “del poble”, que és “apolítica”, que no té “cap interès partidista” i que només vetlla pels “bons catalans”, per aquells que “s’estimen Catalunya”.

Això és MENTIDA!

He anat seguint d’aprop tots aquests dies, les informacions que aquesta mateixa plataforma ciutadana ha anat publicitant al seu bloc, he anat seguint d’aprop els comentaris i comentaristes que els diferents mitjans públics en donaven a la notícia, i crec, que és una vergonya la manipulació, la poca objectivitat, la crida a la irracionalitat, l’exaltació de les diferencies personals, i inclús – en algunes zones – la reacció xenòfoba que s’ha volgut abanderar entre algun jovent d’aquest país.

Llegiu vosaltres mateixos les declaracions d’aquesta plataforma, (i també d’aquesta) i valoreu fins a quin punt, són o no són PARTIDISTES.

Llegiu vosaltres mateixos el tractament de la notícia en els diferents mitjans de comunicació, i valoreu si són o no són PARTIDISTES, posant en una major rellevància informativa, una cimera mundial sobre el canvi climàtic, Haidar, la Marató o la inauguració de la línia 9 del metro… ni en les eleccions de l’Estatut en van fer tanta propaganda!!! (Després encara alguns diran que no s’ha anat a votar perquè els mitjans no els han tractat bé!)

I ara, una vegada feta la consulta, des del respecte a aquesta plataforma, jo també en seré, de partidista (per allò de la igualtat, del dret a decidir i del dret a la llibertat d’expressió de tots i totes):

No he anat a votar perquè no estava convocada en aquesta crida, en aquestes eleccions només hi estaven convocats els catalans de primer ordre, aquell descendents directes de la família de Guifré el Pelós, els catalans que han fet créixer aquest país, que ens han governat durant 23 anys i que entre gresca i xerinola, han volgut construir un país victimista i pessimista, ens han volgut fer creure que som una nació sense estat (enlloc d’intentar buscar un enteniment amb l’estat que tenim i que compartim amb d’altres nacions o territoris veïns), ens han volgut fer creure que aquí tot ho fem bé i la única solució a l’espoli dels espanyols, és la independència.

Després de gaudir d’un sopar força interessant divendres passat amb un federalista convençut i de reflexionar sobre les seves paraules, penso que lluitar per la independència de Catalunya, és admetre amb els ulls plens de llàgrimes, que no som capaços de compartir amb els nostres veïns, que l’autogovern de Catalunya passa pel reconeixement de la nostra nació (que si que té estat!) en un veritable estat federal, descentralitzant i compartint el poder i aproximant l’administració a la idiosincràsia històrica de cada territori, municipi o nació, però garantint una igualtat de drets mínims, no només a nivell estatal, sinó amb una vocació mundialista.

Catalans ho som tots els que vivim i treballem a casa nostra, els que ens hem de llevar a les 5 del matí per anar a treballar i fer més de 100 km diaris, els que davant d’aquesta crisi hauran de demanar als reis un lloc de feina, els que enlloc de queixar-se opten per sumar-se a un projecte molt més gran i molt més interessant com és avui la solidaritat amb les persones que pateixen alguna malaltia…

No crec que una pregunta, amb un SI o NO per resposta, pugui dibuixar l’autogovern que necessitem, tots estem cridats a les urnes cada cert temps, i és a través del pacte, del debat i de l’entesa des nostres representants on hem d’establir un marc legal propi per a Catalunya (i ho hem fet amb l’Estatut) i on hem de continuar, aprovant lleis que el desenvolupin per fer-ne de les seves disposicions, articles, capítols i títols, més drets, més serveis i més llibertats, com a poble i per a les persones.

A continuar somiant (i lluitant) per una República Federal Espanyola! Visca Catalunya!

PS: no us equivoqueu no són els joves els que us han fallat, és el poble el què ha decidit.

“nini’s” també a Catalunya.

Fa temps que alguns sociòlegs, antropòlegs i pensadors contemporanis ens estan alertant d’un canvi de pensament i manera de fer social dels nostres joves, especialment de la franja que es situa entre els 16 i els 25 anys, l’anomenen fenomen “nini” o generació “nini”.

Es tracta de joves que ni estudien, ni treballen, i no perquè no puguin, sinó perquè el seu sentiment de frustració i rebel·lia cap a la societat on es troben els porta a no voler-se implicar més en un projecte educatiu i no tenir “necessitat” de treballar en una feina que no fa, ni per la seva classe social, ni per la dels seus pares, que prefereixen que aquest temps de “nini” el dediquin a passejar “sense ofici ni benefici” per les places i carrers de grans ciutats.

 A Catalunya, un 14,3% dels joves catalans, es troben en aquesta generació “nini”. I a què és degut? Cap a on hem d’anar? Què comportarà això?

Podeu continuar llegint aquí.

La dignitat de Catalunya

Abans d’opinar, lectura obligada per al debat del futur posicionament del dilema del constitucional davant l’Estatut de Catalunya:

Després de gairebé tres anys de lenta deliberació i de contínues maniobres tàctiques que han malmès la seva cohesió i han erosionat el seu prestigi, el Tribunal Constitucional pot estar a punt d’emetre sentència sobre l’Estatut de Catalunya, promulgat el 20 de juliol del 2006 pel cap de l’Estat, el rei Joan Carles, amb el següent encapçalament: «Sapigueu: que les Corts Generals han aprovat, els ciutadans de Catalunya han ratificat en referèndum i Jo vinc a sancionar la llei orgànica següent». Serà la primera vegada des de la restauració democràtica de 1977 que l’alt tribunal es pronuncia sobre una llei fonamental ratificada pels electors.

L’expectació és alta

L’expectació és alta i la inquietud no és escassa davant l’evidència que el Tribunal Constitucional ha estat empès pels esdeveniments a actuar com una quarta Cambra, confrontada amb el Parlament de Catalunya, les Corts Generals i la voluntat ciutadana lliurement expressada a les urnes. Repetim, es tracta d’una situació inèdita en democràcia. Hi ha, no obstant, més motius de preocupació. Dels 12 magistrats que componen el tribunal, només 10 podran emetre sentència, ja que un (Pablo Pérez Tremps) està recusat després d’una espessa maniobra clarament orientada a modificar els equilibris del debat, i un altre (Roberto García-Calvo) ha mort. Dels 10 jutges amb dret a vot, quatre continuen en el càrrec després del venciment del seu mandat, com a conseqüència del sòrdid desacord entre el Govern i l’oposició sobre la renovació d’un organisme definit recentment per José Luis Rodríguez Zapatero com el «cor de la democràcia». Un cor amb les vàlvules obturades, ja que només la meitat dels seus integrants estan avui lliures de contratemps o de pròrroga. Aquesta és la cort de cassació que està a punt de decidir sobre l’Estatut de Catalunya. Per respecte al tribunal –un respecte sens dubte superior al que en diverses ocasions aquest s’ha mostrat a si mateix–, no farem més al·lusió a les causes del retard de la sentència.

Avanç o retrocés

La definició de Catalunya com a nació al preàmbul de l’Estatut, amb la consegüent emanació de símbols nacionals (¿que potser no reconeix la Constitució, al seu article 2, una Espanya integrada per regions i nacionalitats?); el dret i el deure de conèixer la llengua catalana; l’articulació del Poder Judicial a Catalunya, i les relacions entre l’Estat i la Generalitat són, entre altres, els punts de fricció més evidents del debat, d’acord amb les seves versions, ja que una part significativa del tribunal sembla que està optant per posicions irreductibles. Hi ha qui torna a somiar amb cirurgies de ferro que tallin de soca-rel la complexitat espanyola. Aquesta podria ser, lamentablement, la pedra de toc de la sentència.

No ens confonguem, el dilema real és avanç o retrocés; acceptació de la maduresa democràtica d’una Espanya plural, o el seu bloqueig. No només estan en joc aquest o aquell article, està en joc la mateixa dinàmica constitucional: l’esperit de 1977, que va fer possible la pacífica transició. Hi ha motius seriosos per a la preocupació, ja que podria estar madurant una maniobra per transformar la sentència sobre l’Estatut en un verdader tancament amb pany i forrellat institucional. Un enroc contrari a la virtut màxima de la Constitució, que no és sinó el seu caràcter obert i integrador. El Tribunal Constitucional, per tant, no decidirà únicament sobre el plet interposat pel Partit Popular contra una llei orgànica de l’Estat (un PP que ara es reaproxima a la societat catalana amb discursos constructius i actituds afalagadores).

Els pactes obliguen

L’alt tribunal decidirà sobre la dimensió real del marc de convivència espanyol, és a dir, sobre el més important llegat que els ciutadans que van viure i van protagonitzar el canvi de règim a finals dels anys 70 transmetran a les joves generacions, educades en llibertat, plenament inserides en la complexa supranacionalitat europea i confrontades als reptes d’una globalització que relativitza les costures més rígides del vell Estat nació. Estan en joc els pactes profunds que han fet possible els 30 anys més virtuosos de la història d’Espanya. I arribats a aquest punt és imprescindible recordar un dels principis vertebradors del nostre sistema jurídic, d’arrel romana: Pacta sunt servanda. Allò pactat obliga.

Hi ha preocupació a Catalunya i cal que tot Espanya ho sàpiga. Hi ha alguna cosa més que preocupació. Hi ha un creixent atipament per haver de suportar la mirada irada dels que continuen percebent la identitat catalana (institucions, estructura econòmica, idioma i tradició cultural) com el defecte de fabricació que impedeix a Espanya assolir una somiada i impossible uniformitat. Els catalans paguen els seus impostos (sense privilegi foral); contribueixen amb el seu esforç a la transferència de rendes a l’Espanya més pobra; afronten la internacionalització econòmica sense els quantiosos beneficis de la capitalitat de l’Estat; parlen una llengua amb més marge demogràfic que el de diversos idiomes oficials a la Unió Europea, una llengua que, en lloc de ser estimada, resulta sotmesa tantes vegades a un obsessiu escrutini per part de l’espanyolisme oficial, i acaten les lleis, per descomptat, sense renunciar a la seva pacífica i provada capacitat d’aguant cívic. Aquests dies, els catalans pensen, sobretot, en la seva dignitat; convé que se sàpiga.

Som en vigílies d’una resolució molt important. Esperem que el Constitucional decideixi atenent les circumstàncies específiques de l’assumpte que té entre mans –que no és sinó la demanda de millora de l’autogovern d’un vell poble europeu–, recordant que no existeix la justícia absoluta, sinó només la justícia del cas concret, raó per la qual la virtut jurídica per excel·lència és la prudència. Tornem a recordar-ho: l’Estatut és fruit d’un doble pacte polític sotmès a referèndum.

Solidaritat catalana

Que ningú es confongui, ni malinterpreti les inevitables contradiccions de la Catalunya actual. Que ningú erri el diagnòstic, per molts que siguin els problemes, les desafeccions i les contrarietats. No som davant d’una societat feble, postrada i disposada a assistir impassible al deteriorament de la seva dignitat. No desitgem pressuposar un desenllaç negatiu i confiem en la probitat dels jutges, però ningú que conegui Catalunya posarà en dubte que el reconeixement de la identitat, la millora de l’autogovern, l’obtenció d’un finançament just i un salt qualitatiu en la gestió de les infraestructures són i continuaran sent reclamacions tenaçment plantejades amb un amplíssim suport polític i social. Si és necessari, la solidaritat catalana tornarà a articular la legítima resposta d’una societat responsable.

També en parlen:

Miquel Iceta, Ernest Benach, Jose Rodríguez, Carlos Guadian, Cristian Alcázar, Joan Ramon Bernabé, Manuel Cáceres, Jordina Freixanet, Silvia Castaño, Lourdes Muñoz, Montse Capdevila, Magda Casamitjana, Jordi Tort, Edgar Rovira, Albert Medran, Xavier Peytibi, Trina Milan, Marc Pallarés, Martí Cabré, Jordi Riera, Jordi Benplantat, Mònica Capell, Carles Oriach, Eduard Batlle, Roc Fernández, Miquel Quinta, Joan Gavaldà, Toni Ibáñez, Jaume Moreno, Josep Maria Rosell, Carles Puigdemont,  David Hernández Llonch, Alejandro Ribó, Iñaki Escudero, Joan Güell,  Guillem López Bonafont, Gemma Urgell, Carles Banús, Salva Grifell, Rafel Lujan, Ivan Aranda, Manel Escribà, Sònia Díaz, Javier Maján, César Calderón, José Luis Salgado, Borja Aitor Arriaga, Miguel Ángel Vázquez, David Egea, ferranbdn, quotidianitat, Jordi Hereu, la ramera escarlata, Joan Mansito, Núria Ventura, Bernardo Muñoz, Jonatan Márquez Cervantes, Arnau Ramírez, Pia Bosch, Pablo Fernández Magrazo, Antoni Sabaté, Pep Molsosa, Roger Senserrich, Carme Sánchez, Joan Calzado, Jéssica Fillol, Enric Llorens

 

Moltes són les nenes i noies de Catalunya que afirmen sense cap mena de complexe que elles no veuen que actualment hi hagi cap tipus de discriminació per raó de gènere, diuen que la igualtat ja està superada, i que les feministes – retros dels anys 80 ja han passat a la història pel que eren, però que ara lluitar per la defensa de les dones, doncs que sincerament no cal, perquè “elles” creuen, saben i afirmen que d’això ja no n’hi ha als “instis”, a la “family” o amb els amics… que ara tots som iguals, és més algunes postulen que ara les dones tenim més oportunitats que els homes.

A totes vosaltres us dic: traieu-vos les ulleres de color de rosa! I mireu la realitat que us envolta si us plau! Us en dono unes quantes dades:

• Segons el departament de treball, les dones cobren de mitjana per la mateixa categoria professional 7.109€ menys que els homes.
• I l’atur està 6 punts per sobre el femení que el masculí.
• D’acord amb les dades d’acció social i ciutadania, el 54% de les dones que viuen a Catalunya, serien pobres si no visquessin en una llar familiar.
• Només el 12,5% d’alcaldes a Catalunya, són alcaldesses.
• El 97% dels agressors són homes.
• En una presó de cada 1000 homes trobem 60 dones.
• …

I podríem anar donant, una dada rere l’altra en relació a si cal o no cal actualment, fer accions “progres” o des de l’esquerra per superar, aquesta lacra social que és la violència i per superar qualsevol situació de desigualtat cap a les dones.

Avui és 25 de novembre, sí un dia D, un dia com tants d’altres que sortim al carrer per reivindicar un moment allò que ens sembla injust, i sí per aquells que també qüestionen els dies D, també us dic que cal que hi hagin dies D, cal que trobem un petit espai entre el tràfec del dia a dia, un cop a l’any almenys, i ens deturem 5 minuts a reflexionar sobre el tema que dediquem a aquell dia, ja sigui la sida, el medi ambient, el càncer, Europa, la fam al món, les dones, o la no violència sexual.

Aquest és el nostre “santoral” del segle XXI, enlloc de beatificar persones, hem decidit beatificar actes, accions o situacions que cal que ens en fem ressò cada dia, però que reivindiquem públicament un dia en concret.

Avui és 25 de novembre, dia internacional contra la violència de gènere, i avui recordem que fa 49 anys dues dones van ser assassinades per ser “bruixes” i per practicar la seva llibertat de pensament.

Jo també, sóc una bruixa, una bruixa de dol, que lluito cada dia per la llibertat de pensament i d’acció de les dones, per aconseguir una igualtat real de tracte i d’oportunitats de totes les persones. Estic convençuda que la lluita no la guanyarem soles, estic convençuda que cal treballar plegats, i ara més que mai, cal canviar la “masculinitat masclista” com ens deia Daniel Gabarró*, dissabte passat. Cal construir una nova identitat masculina i superar el patriarcat tot establint uns nous usos del temps i dels comportaments socials.

Avui, traieu-vos les ulleres, digueu alt i fort que encara som aquí, i que totes (i tots) unim forces per eradicar la violència de gènere i per lluitar per aconseguir la llibertat de totes les “bruixes de dol”.

I com us diria la Bigui, amb les seves rimes contra la violència: Basta ya!

* El podeu tornar a escoltar a les jornades que es faran el proper dia 3 a la UdL: Homes i Igualtat: http://www.cdp.udl.cat/sied/