Nova Política? Cap al PSC 2.0
Sobre el debat que s’està produint fa dies a la xarxa entre agrupació 2.0 i els seus motius iniciat pel gran César Calderón, ahir vaig tenir l’oportunitat de participar en una interessantissima xerrada amb els companys de l’agrupació de Les Corts. Un tema que va despertar moltes valoracions i molt d’optimisme a la sala.
Us deixo aquí el material que vaig fer servir en base a documents dels amics José Antonio Donaire i Antoni Gutiérrez-Rubí.
Més entrades sobre el debat de l’agrupació 2.0 dels companys de Les Corts: l’Enric Llorens i la comparativa de Mourinho i el PSC 2.0, i la Lourdes i la seva aposta en “tots en xarxa”.
Funcionaris
Un bon amic funcionari (i company de penes i alegries dels meus temps d’opositora), em passa aquesta carta. És evident que discrepo en el to i en la forma, i en la lluita injusta contra tot allò que faci tuf a polític. Crec en la funció pública i en la vocació de servei públic, en els principis de transparència, mèrit i capacitat que la constitueixen. Però també crec en la política i en la representativitat escollida pel poble. Funcionaris i polítics és i han de ser compatibles, no podem fer governs de tecnòcrates ni tampoc deixar a persones que no coneixen un borrall del marc legal en què és mouen la responsabilitat del govern de tots. No faré mai apologia del funcionari. Però tampoc em trobareu defensant pràctiques polítiques d’alliberaments d’assessors que ningú sap que fan, ni on estan i que cobren vuit vegades més que un cap de servei sense que se’ls pugui obrir ni un trist expedient disciplinari per manca de diligència. Tanmateix, és una carta per reflexionar-hi, que expressa en veu alta el malestar de molts treballadors al servei públic, que com ell estem aguantant estoicament aquesta denigració i acarnissament públic constant de la nostra condició, molts en la profunditat del que expressa ens hi sentim reflectits. En to de pau, llegiu i opineu:
Resulta que en la década prodigiosa del pelotazo, cuando media España se lo llevaba caliente a casa, cuando un encofrador sin estudios se embolsaba tres mil euros, cuando hasta el último garrulo montaba una constructora y, en connivencia con un par de concejales, se forraba sin cuento; cuando un gañán, que no sabía levantar tres ladrillos a derechas, se paseaba en Audi, los funcionarios aguantaban y penaban.
Nadie se acordaba de ellos. Eran los parias, los que hacían números para cuadrar su hipoteca, hacer la compra en el Carrefour y llegar a fin de mes, porque un nutrido grupo de compatriotas se estaba haciendo de oro inflando el globo de la economía hasta llegar a lo que ahora hemos llegado.
Y ahora que el asunto explota y se viene abajo, la culpa del desmadre… es de los funcionarios. Los alcaldes, diputados y senadores, que gobiernan la cosa pública a cambio de una buena morterada, no son responsable de nada y nos apuntan directamente a nosotros: somos demasiados, hay que ultracongelarnos, somos poco productivos. Los responsables bancarios que prestaron dinero a quienes sabían que no podrían devolverlo tampoco se dan por aludidos. Todos los intermediarios inmobiliarios, especuladores, amigos de alcalde y compañeros de partida de casino de diputado provincial no tenían noticia del asunto. Nosotros sí. Como diría José Mota: ¿Ellos? No. ¿Nosotros? Sí. Siendo así que ellos? No. Por tanto, nosotros? Sí.
La culpa, según estos preclaros adalides de la estupidez, es del juez, abogado del estado, inspector de hacienda, administrador civil del estado que, en lugar de dedicarse a la especulación inmobiliaria a tocateja, ha estado cinco o seis años recluido en su habitación, pálido como un vampiro, con menos vida social que una rata de laboratorio y tanto sexo como un chotacabras, para preparar unas oposiciones monstruosas y de resultado siempre incierto, precedidas, como no podía ser de otra forma, de otros cinco arduos años de carrera. Del profesor que ha sorteado destinos en pueblos que no aparecen en el mapa para meter en vereda a benjamines que hacen lo que les sale de los genitales porque sus progenitores han abdicado de sus responsabilidades. Del auxiliar administrativo del Estado natural de Écija y destinado en Barcelona que con un sueldo de 1000 euros paga un alquiler mensual de 700 y soporta estoicamente que un taxista que gana 3000 le diga joder, que suerte, funcionario.
La culpa es nuestra. A poco que nos descuidemos nosotros los funcionarios seremos el chivo expiatorio de toda una caterva de inútiles, vividores, mangantes, políticos semianalfabetos, altos cargos de nombramiento digital, truhanes, pícaros, periodistas ganapanes y economistas “de a verlas venir” que sabían perfectamente que el asunto tarde o temprano tenía que petar, pero que aprovecharon a fondo el momento, al grito de “Mientras dure, dura!, y que ahora, con esa autoridad que da tener un rostro a prueba de bomba, se pasan al otro lado del río y no sólo tienen recetas para arreglar lo que ellos mismo ayudaron a estropear, sino que, además, han llegado a la conclusión de que los culpables son… tachan…los funcionarios.
Soy funcionario. Y, además, bastante recalcitrante: tengo cinco títulos distintos. Todos ellos ganados compitiendo en buena lid contra miles de candidatos. ¿Y saben qué? No me avergüenzo de nada. No debo nada a nadie (sólo a mi familia, maestros y profesores). No tengo que pedir perdón. No me tocó la lotería. No gané el premio gordo en una tómbola. No me expropiaron una finca. No me nombraron alto cargo, director provincial ni vocal asesor por agitar un carnet político que nunca he tenido.
Aprobé frente a tribunales formados por ceñudos señores a los que no conocía de nada. En buena lid: sin concejal proclive, pariente político, mano protectora ni favor de amigo. Después de muchas noches de desvelos, angustias y desvaríos y con la sola e inestimable compañía de mis santos cojones. Como tantos y tantos compañeros anónimos repartidos por toda España a los que ahora algunos mendaces quieren convertir, por arte de birlibirloque, en culpables de la crisis.
Amigos funcionarios, estamos rodeados de gente muy tonta y muy hija de puta.
PD. Si alguien, en cualquier contexto, os reprocha -como es frecuente- vuestra condición de funcionario os propongo el refinado argumento que yo utilizo en estos casos, en memoria del gran Fernando Fernán-Gómez: ¡Váyase usted a la mierda, hombre, a la puta mierda!
Qui fabrica l’infinit?
En Dídac ha tingut una molt bona idea: reciclar els embolcalls dels regals i que el mateix paper de regal sigui un missatge amagat que roda arreu del món i et permet conèixer que ha transportat fins ara i per quines parts del món ha viatjat. Estic segura que si li dones al play del vídeo que et deixo més avall et captivarà el projecte. Necessiten petites aportacions voluntàries de diners, de material, de suport i de motivació. Però sobretot necessiten que els ajudem a fer-lo córrer per la xarxa.
Qui fabrica l’infinit? Fins ara en Dídac, però si l’ajudes tu també seràs en un futur immediat un creador corresponsable d’aquest infinit creatiu transformat en una brillant idea :)) Només queden 12 dies. Fes RT!
¿Cómo es el Infinit-loop? from Didac Ferrer on Vimeo.
2012: energia per a tots.
Com sabeu, cada any per aquestes dates m’agrada dedicar l’últim post a fer una mena de balanç de tot l’any i en certa mesura una carta de bons presagis i bons desitjos per al que comença.
Deixeu-me acabar l’onze de manera ràpida, posem-hi tres cares, un titular, una cançó, una cita i un moment. I tanquem-lo definitivament.
I comencem el dotze. Fem-ho així:
Encén els altaveus i posa música de fons.
Obra la bústia de correu i perd un estona endreçant-la i netejant-la, deturat a rellegir aquells mails en cadena que algun amic t’ha enviat durant l’any i que, com un núvol de sucre, t’han sabut estirar un somriure i pensar dos segons en el valor de l’amistat.
Fes una trucada inesperada. Segur que el ritme frenètic del dia a dia, ha deixat poca estona per a la conversa pausada amb aquells que no formen part del nucli més habitual de parents i coneguts. Obra l’agenda i truca amb aquell o aquella en què estàs pensant. La conversa és el millor regal contra la crisi.
Obra un llibre, si pot ser de poesia o d’alguna novel·la que “merezca la pena” escrita amb tinta de color verd o que té en zero per protagonista. I assaboreix el regust de les paraules senzilles com un Impuls Transparent.
Torna a dibuixar. Desempolsa del calaix aquella capsa de colors de quan anaves a estudi i agafa un tros de paper blanc. Com un infant et sorprendràs tot nou aprenent a traçar alguna idea. Fes-ho per plaer, sense pensar el perquè, allò que et vingui en ment en aquell moment. És una màgica sensació descobrir-se de nou davant d’un full en blanc.
Escolta i escolta’t. Dedica el doble de temps a escoltar que a parlar, i quan decideixis aixecar la veu, fes-ho xiuxiuejant, a poc a poc, com si busquessis un efecte balsàmic en l’interlocutor en cada nova frase.
I ja a voltes del migdia, fes-te un regal: lluita per una causa. Ja ha començat el 2012 i no pots quedar-te de braços plegats, el món ens necessita més actius que mai. Dedica aquest any dotze a alguna cosa, des de la globalitat a la localitat més propera al teu municipi, tota acció serà sumada per fer entre tots més just el món. Des d’aquesta petita finestra al món, inicio des d’ara i des d’aquí el suport a les dues causes que les nacions unides ha marcat per al 2012, de totes dos em sento especialment activista: serà l’any internacional de l’energia sostenible per a tothom i també l’any internacional de les cooperatives com la recuperació com d’una vella forma d’eradicar la discriminació i la pobresa arreu del món.
I ara, aixeca’t! I comparteix aquest 366 dies que tens per davant amb aquells que més t’estimes!
Bo i feliç 2012 :)
Debats i candidats/es
A cinc dies del XIIè Congrés del PSC, dedico la tarda per llegir i rellegir documents que en només una setmana han omplert la xarxa de més continguts i debat. Aprofito l’avinentesa per actualitzar el meu espai de debat socialista i incloure els possibles candidats i la seva identitat digital. Aquí la teniu:
(no és que tots s’hagin postulat clarament, alguns ho han fet de manera condicional, però tot i així i esperant que es doni o no la condició us els presento a tots per a què els pugueu seguir):
Joan Ignasi Elena
“Tornem a connectar”
Qui és?
Web: joanignasielena.cat
A Twitter: des del 20 de gener de 2011. User: @joanignasielena i hashtag: #lallavordelraval
Facebook: té perfil.
Flickr
Youtube
Contacte: formulari.
Deconstrucció del discurs que va fer al Teatre del Raval el dia 30 de novembre:
Miquel Iceta
“Junts podem”
Qui és?
Web: juntspodem.cat
Té bloc personal: El diari de Miquel Iceta
A Twitter: des del 14 de desembre de 2009. User: @miqueliceta i hashtag: #juntspodem
Facebook: té perfil.
Flickr
Youtube
Contacte: miquel@iceta.org
Deconstrucció del discurs que va fer a l’Agrupació de l’Eixample el dia 24 de novembre:
Pere Navarro ”El canvi que estàs esperant”
Qui és?
Web: perenavarro.cat
A Twitter: des del 18 d’octubre de 2010. User: @pere_navarro.
Facebook: té pàgina.
Flickr
Contacte: pere.navarro@terrassa.cat
Núvol de tags de la conferència:
Àngel Ros
“De nou PSC”
Qui és?
Web: denoupsc.cat
A Twitter: des de 26 d’abril de 2010. User: @angelrosdomingo i hashtag: #denoupsc
Facebook: Té pàgina
Flickr
Contacte: angelrosdomingo@yahoo.es
Deconstrucció del discurs que va fer a la Sala Magna de la UB el dia 29 de novembre:
Montserrat Tura
“Per sumar canviar”
Qui és?
Web: persumarcanviar.wordpress.com
Té bloc personal: montserrattura.wordpress.com
A Twitter: des del 10 de febrer de 2010. User: @montserrat_tura i hashtag: #persumarcanviar i @persumarcanviar
Facebook: té perfil.
Contacte: montserratturacamafreita@gmail.com
